Quan separar-se és una necessitat
La Maria porta casada 15 anys amb en Pere, l’únic xicot de la seva vida, que va conèixer quan anava a l’escola. Tenen dos fills, la parelleta, i un matrimoni aparentment normal. La Marta fa temps que no parla amb el Ramon, el seu marit, dels seus sentiments. Ella se sent sola i comença a patir una mica d’ansietat barrejada amb depressió, però si li diu, ell riurà i dirà que són ximpleries. Ella té tot el que necessita, una bona casa, un cotxe bastant car i ell de tant en tant, li porta bombons o alguna joia. La Rosa treballa moltes hores netejant cases, quan arriba a la seva, l’Oriol i la Laia se li tiren a sobre recordant-li com han trobat a faltar la seva mare. L’espera la cuina i la resta de tasques de la llar, que en Ricard, el seu home, ni tan sols s’ha plantejat repartir. La Meri i el David porten una bona vida. Tots dos tenen una bona feina amb un sou prou digne i merescut gràcies a les seves respectives carreres. El seu fill estudia a la millor escola del país per a poder marxar a la universitat fora i assegurar-se també un bon futur. La Lola fa temps que sap que en Joan l’enganya. Ella fa els ulls grossos i se centra en els tres fills que tenen i que encara són petits, però sovint plora a les nits, probablement perquè recorda temps passats.
Totes aquestes dones porten vides molt diferents, però tenen un denominador comú: no estan satisfetes amb les seves respectives relacions. L’amor que sentien s’ha anat desfent, de manera justificada o no, que més dona. Ja no tenen la il·lusió pel futur conjunt, estan decebudes i esgotades, i no se senten realitzades com a dones dins de la seva parella. I això sense parlar de sexe, que fa temps que és escàs i quan n’hi ha, no les satisfà. Totes són coneixedores que en el fons no volen continuar casades, però, com acabar la seva relació? Podran subsistir econòmicament? Què passarà amb els seus fills? Què pensaran els seus pares? Per qui es decantaran els amics? Se sentiran soles? I un sense fi de qüestions més, que generen moltes inseguretats. La influència de la família, la societat i les pors derivades de la incertesa econòmica o la por a com una separació pot afectar els fills, són determinants en començar la crisi, formen part dels factors als que donaran més voltes.
Encara que podem pensar que les dones de les històries que hem exposat, no estan en les mateixes condicions, per raons òbvies, per a cap d’elles separar-se és una decisió fàcil. Però és que separar-se, amics i amigues meves, no és mai una decisió fàcil. I m’atreviria a dir més, el camí que segueix després no és sempre planer. I és que, algunes separacions poden ser alliberadores i d’altres traumàtiques, altres són més o menys doloroses, però tota separació sempre genera un impacte emocional. Perquè una separació és un procés d’adaptació a una sèrie de canvis i de pèrdues en el qual apareixen diferents emocions que s’han de viure i superar. Separar-se dol, però moltes vegades no hi ha més remei que assumir la pèrdua i donar-se permís a experimentar aquest dolor.
Abans de separar-se però, cal haver esgotat totes les vies. Separar-se és dur, i té un preu alt, per això cal que esgotem tots els intents abans de prendre aquesta decisió. Cal que tinguem molt present que la parella requereix una alta dosis de paciència. Mai he estat a favor d’aguantar com feien les nostres àvies, perquè no hi havia alternativa. Però qualsevol relació comporta moments bons i d’altres no tant. Per tant, cal avaluar la relació en conjunt, el que aporta i el que no, i quan el resultat de l’operació compensa, cal continuar lluitant, sempre.
Però si aquest còmput no és positiu, cal tenir clar que separar-se no és un fracàs. Fracàs és fingir que ets feliç en una relació on no vols estar, fracàs és aguantar per por a estar sola, fracàs és regalar la vida, que en tenim només una, a algú que no et fa feliç, i més i tot, en alguns casos, a algú que et fa sentir molt infeliç.
Una vegada arribat aquest punt, en què separar-nos no és només una opció, sinó que sabem del cert que és una necessitat, cal seguir una ruta. Perquè si bé això no farà que el procés sigui més fàcil, sí que suavitzarà el camí.
La primera passa requereix saber cap a on vas. No pots marxar sense saber on aniràs, sense tenir clar el lloc on estaràs, tant si ets qui marxa com si no, perquè això farà disminuir una mica l’estrès. També cal que siguis conscient dels motius que et porten a voler separar-te, ja que si coneixes el teu objectiu, tindràs clar on vols arribar. És necessari que t’assessoris legalment, i no que només facis cas al que els amics i les amigues et diguin, perquè si de segur que tots et volen ajudar, cada situació és diferent. A més, les males conseqüències de males decisions preses, les paga només qui es separa. Cal que facis entendre a la teva parella els motius perquè marxes, no cal que li retreguis res, però ajudarà a les decisions que prengueu el fet que l’altra persona conegui els motius de la separació. Si hi ha fills, és importantíssim que parlis amb ells. No oblidis que per molt que hagis fet tot per ells, els fills sempre són (som) egoistes. Per ells el més important és saber com els afectarà la teva decisió, com pot canviar la seva vida. I, en darrer lloc, però no per això menys important, cal que busquis un grup de suport, sigui família o amics, que et puguin ajudar emocionalment quan ho necessitis.
Sé que, vist així, amb totes aquestes notes, pot semblar molt complicat. Però no ens espantem, ja que si una cosa tinc clara és que quan una dona decideix separar-se, fa temps que ja no hi és. Separar-se per una dona és una decisió molt pensada, i a risc de generalitzar, diré que les dones acostumen a ser més reflexives en aquestes, i d’altres, decisions. Així que si has arribat fins aquí, vol dir que la teva felicitat ja no està al mateix lloc que tu, i per tant cal volar cap a altres destins. I conclouré dient que quan separar-se és una necessitat, el temps acaba demostrant que els guanys són més grans que les pèrdues. I a més, amigues meves, com deia la meva mare, “de tot se surt, filla!”