Omar el Bachiri Psicòleg clínic

És un trastorn autodestructiu que acostuma a sorgir en l’adolescència tot i que en la majoria de vegades no es diagnostica fins als 25-30 anys. Es caracteritza per la nul·la empatia, la desobediència a les forces de seguretat de l’estat i per un alt nivell d’agressivitat. La frustració, la ira, el rancor i l’hostilitat son la base del seu comportament i és que la persona, sociòpata és algú arrogant, prepotent i antisistema, però per sort no és provocat per cap problema mental o físic. És a dir, no hi ha cap trastorn neurològic que provoqui aquest comportament, sinó, més aviat és provocat per una educació massa permissiva (sobreprotecció). Igualment, s’ha de matisar que aquesta educació no té per què venir dels pares, ells ho poden fer de manera exemplar, però si el seu ambient social premia el comportament agressiu o antisocial, malauradament, té molts números de convertir-se en algú sociòpata.

És a dir, quan algú creix sota aquest paraigua pensa que és intocable i que pot fer tot allò que li vingui de gust, sense haver-hi d’acceptar les conseqüències. Pot destrossar, robar, mentir, agredir, etc. sense haver de donar explicacions posteriorment a ningú. Explicat de manera resumida perquè s’entengui millor: la persona creu que el món és seu i, per tant, pot fer el que vulgui, incloent saltar-se la llei perquè en part vol viure fora del sistema social o si més no, imposar les seves condicions. Ara, no s’ha de confondre amb la persona rebel o inconformista donat que ella no és agressiva, sinó que simplement vol una altra manera de viure, canviar el model social. Per contra, la sociòpata a banda de també voler viure a la seva manera té un dèficit en la gestió emocional i això comporta un comportament impulsiu, dominat per l’agressivitat gratuïta i en moltes ocasions també comporta un consum excessiu de substàncies nocives per a l’organisme. Però especificant el seu comportament, és similar al d’un infant acaronat, plorant i agredint per aconseguir els seus objectius.

Com la seva resiliència és quasi inexistent té un llindar a la frustració molt baix i conseqüentment, al mínim obstacle que troba en el camí s’enfonsa i culpa als altres del seu fracàs, se sent incomprès i no troba el seu lloc en la societat. Per això mateix no respecta les seves lleis i les vol canviar com sigui, vol una societat adaptada a les seves necessitats. Però com he comentat anteriorment amb teràpia psicològica la situació pot revertir-se completament. La idea és fer entrar en raó al pacient, que entengui l’objectiu de les lleis socials, dels seus avantatges i de les conseqüències que comporta no respectar-les. Aleshores, de manera paral·lela es treballen l’autopercepció i l’autoestima per així millorar la resiliència donat que és la clau per a superar el malestar. Primerament, es vol saber quina visió té d’ell mateix i els motius concrets del seu comportament i segon, el psicòleg se centrarà a canviar les seves creences envers la societat per unes més productives i així ser algú de profit, ser un valor afegit.

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que serà una teràpia bastant llarga donat que les creences, hàbits i costums estan ben arrelats al seu comportament, és com una mena de teràpia de xoc. El pacient ha de veure per si mateix que si no canvia la manera d’actuar només li espera l’autodestrucció: acabar en la presó, morir prematurament (baralles i/o consum de substàncies nocives), malviure, etc. La qüestió és que tot i ser egoista, no domina l’art de la manipulació perquè la seva personalitat és impulsiva, no té la paciència necessària com per a esperar a que arribin els resultats, els vols al moment. Prefereix un resultat satisfactori petit però immediat que un de més gran però a llarg termini. Igualment, la seva impulsivitat el condiciona a nivell personal i li dificulta bastant complir les promeses, perquè la gran majoria de les vegades que marca una cita amb algú el deixa abandonat, no es presenta.

Però és que ni tan sols busca una excusa per a disculpar-se, el seu ego no li permet atès que es creu superior a tots. Però és que si partim de la premissa que tothom busca la felicitat, ell és just el que està fent, buscar la conducta més beneficiosa. També, s’ha de saber que el seu ego està descontrolat i conseqüentment, distorsiona la diferència entre el mal i el be social, reflectint així la seva nul·la empatia i la seva poca capacitat de posar-se en la pell dels altres. És més, no diferencia entre ambients i es mou en tots de la mateixa manera, inclús en el nucli afectiu. No li importa enganyar o mentir a la seva parella sentimental com tampoc als pares, germans i amics íntims, la qüestió és aconseguir el seu objectiu. El seu caràcter tan impulsiu és una barrera per a mantenir en el temps les relacions sentimentals, la impaciència és un obstacle per a la comunicació constructiva. Aleshores, el seu nucli proper és bastant reduït donat que saben com és i prefereixen allunyar-se d’ell perquè per sentir mentides constantment, és millor no ser present.

És el preu a pagar per la impulsivitat, es veu incapaç de planificar res que no sigui per ara mateix, és com si la part racional del seu cervell estigués anul·lada i només estigués activada l’emocional. És a dir, si no és plaent i immediat no li interessa, la seva ment no pot mantenir la concentració en tot allò que no sigui un benefici immediat i en moltes ocasions, la mentida és el camí més curt per arribar-hi. Per tant, entenent el seu comportament es pot donar per normal que vagi de feina en feina, que no duri molt de temps en els seus llocs de treball.