Natalia Mena

Vivim en un món enormement sobreactuat, en el qual tot es polaritza tant i on qualsevol assumpte és portat als extrems que la més mínima circumstància negativa o adversitat que se’ns presenta es converteix en quelcom terrible, traumàtic o catastròfic. És ben cert que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no ajuden a millorar aquest comportament histriònic, perquè s’han de vendre noticies i continguts, per tant, quan més apocalíptica sigui la informació o el conjunt de missatges, molts més likes tindrà, perquè ens hem convertit en una societat addicta al drama i a la confrontació. Experimentem amb especial entusiasme els successos relacionats amb conflictes, trames morboses, traïcions, tragèdies, desgràcies, siguin del tipus que siguin; el desastre atrau amb una força que fa que les audiències es disparin, i per tant, els vampirs mediàtics vagin en busca de més sang. Es tracta de fets que solen ser puntuals, excepcionals en la globalitat del planeta, però que s’eleven de categoria i es transmeten amb tota la teatralitat i patetisme possibles aportant: testimonis, experts, raonador, i tota mena d’actors, cadascú exercint el seu paper en una desfilada de personatges més o menys interessants per a allargar temes com xiclets, i que l’agenda d’actualitat estigui ben farcida de qüestions polèmiques, debats estèrils, intervencions mediocres, provocacions de diversa consideració, disputes en directe, etc., tot per a alimentar un estat de crispació, de convulsió i de fatalitat abordat des de la perspectiva de la calamitat i de la destrucció.

És evident que passen coses dolentes al nostre voltant, no admetre-ho seria tenir un pensament molt naïf i exhibir una ingenuïtat absurda que no es correspon amb la realitat; però no és menys veritat que en succeeixen moltes altres de bones, que es donen per suposades, i que segurament són molt més nombroses que les execrables. El que passa és que sempre posem el focus en el caos, en allò que no funciona, perquè crida estrepitosament l’atenció, apel·la a la nostra emotivitat i als nostres instints més baixos, i sobretot perquè com diu la dita, «Si hi ha maror, peix en abundor».

Qui són aquests caladors que obtenen rèdit de generar un ambient d’enrenou constant i fer bullir l’olla? Doncs, tots aquells que es beneficien amb les nostres pors, inseguretats i personalitats manipulables. És a dir, polítics, grups de comunicació, espais virtuals o comunitats digitals, etc. són alguns exemples dels col·lectius més poderosos que s’esforcen constantment en mostrar-nos una mirada despietada i sinistra d’una esfera terrestre que continuarà girant quan nosaltres desapareguem, però que ells, eludint la certesa que són prescindibles, i fent gala d’una supèrbia clamorosa, es presenten com a salvadors alhora que denunciadors dels grans mals de la humanitat amb un clar intent de dominar i orientar un pensament atemorit que els permeti controlar la nostra existència. El problema és que traslladem aquesta conducta d’exagerar allò crític o trist que ens passa a l’àmbit personal, de manera que quan patim alguna dificultat o revés l’encarem amb una actitud desfavorable que no ens ajuda a mantenir un estat d’ànim proactiu i eficaç per a arribar a la solució o per a alleugerir el dolor que ens hagi pogut causar. La vida, en ocasions, colpeja durament, i quan es produeixen conjuntures inesperades potser els nostres recursos personals i espirituals no estan preparats, de manera que no podem afrontar de manera adequada el disgust o aflicció que tenim. Davant aquesta situació apareix l’estrès, ja que inicialment no s’aborden correctament les emocions; llavors, ens sentim sobrepassats, tenim la sensació de pèrdua de control, que el context se’ns escapa de les mans, per la qual cosa realitzem una anàlisi molt nociva i perjudicial, com si les seqüeles haguessin de ser irreversibles i els danys no es poguessin revertir o minorar, convertint inconscientment l’incident en quelcom pitjor del que realment és. Per això és molt important aprendre a desdramatitzar, per a combatre els contratemps o inconvenients amb un major empoderament que ens aporti l’equilibri necessari per a calibrar cada moment en la seva justa mesura. Com sempre, la teoria sona ideal, però com aconseguim no fer un cataclisme de tot allò desagradable o horrible que experimentem? Els especialistes en la matèria donen una sèrie de recomanacions que podem posar en pràctica per a relativitzar els esdeveniments forts, impactants o difícils que es produeixin al llarg de la nostra trajectòria vital. Entre les més destacades hauríem d’exercitar: llegir informació veraç que deixi de banda l’alarmisme o les percepcions abismals; envoltar-nos de persones que hagin viscut una circumstància similar i que l’hagin superat per a esbrinar com ho han gestionat; buscar afecte, no és bo fingir no necessitar recolzament; agrair tot el que tenim perquè serà un estímul i ens servirà de base per a aixecar-nos de nou i continuar caminant; esmerçar-se en passar pàgina, el temps és un aliat que actuarà per a cicatritzar la ferida, naturalment cadascú al seu ritme; rebobinar és poc útil, estar centrat en l’ara és el punt òptim per a fer els canvis que es requereixin per a avançar; ser humils, els gestos arrogants o venjatius van acompanyats d’un desgast energètic que altera el nostre nivell de vibració. Ningú neix savi ni ensenyat, per això extreure lliçons de cada entrebanc, l’hem d’entendre com una oportunitat que ens farà millors.

Caure en el victimisme reiteratiu, en la queixa o en el melodrama pot proporcionar un alleujament immediat, però a la llarga no contribueix al nostre benestar ni a resoldre les envestides que ens depari el destí. La dita «Dios escribe derecho con renglones torcidos», atribuïda a Santa Teresa de Jesús, defensa precisament aquest concepte que tot i que la vida no és perfecta, sempre podem extreure la part positiva de cada desafiament que ens toqui suportar o aguantar, i que som molt més resilients del que ens creiem.