No m’ho has demanat! Quan l’estrès té gènere
Fa uns dies vaig veure el còmic «No m’ho has demanat» de l’artista Emma Clit en una pàgina d’Internet. Es tracta d’un còmic sobre la «càrrega mental» que suportem les dones en el nostre dia a dia. La casualitat ha fet que uns dies més tard en una conversa de vestuari de gimnàs entre dones, expliquessin una història que a més d’un o una us sonarà. Us poso en situació, una dona donant el pit al seu nadó, l’home arriba a casa i ella li demana que, si us plau, si li pot ajudar amb el sopar. Ell, molt servicial, li respon que evidentment. No passen ni 5 minuts, que torna i li demana que és exactament el que ha de fer. Ella li explica que ja ho té tot a mitges. Només ha de posar les verduretes, ja picades, amb una mica d’oli a la paella i passar per la planxa uns pits de pollastre. Aprofitant que el té davant, li demana també que tregui de l’assecadora una muda neta del petit, per canviar-lo quan acabi d’alimentar-lo. Innocent ella, fins i tot pensa que amb una mica de sort, quan vegi la resta de roba a la màquina, li plegarà per avançar feina. Quan ella acaba amb el seu fill i el porta al llit, s’acosta a buscar la muda neta. S’arriba a la cuina i veu que ell ha cuinat tal com ella li ha demanat. Però el menjar és encara a les paelles, ningú no ha parat taula, i evidentment no sé li ha acudit, ni de bon tros, plegar la roba que ha hagut de remenar per treure la muda del petit que ella volia. Us poseu en situació? Doncs si, senyores i senyors, ella entra en colera, i li crida fins on el seu cansament acumulat al llarg de tot el dia li permet. Ell amb cara de pòquer, no enten res del que passa. Ha fet exactament el que ella li ha demanat. Ella exhausta li diu que ni tan sols ha tret el menjar de les paelles, i molt menys ha parat taula perquè poguessin sopar els 2 quan ella acabés de posar a dormir el fill que tenen, en comú. Ell li respon innocentment, «és que no m’ho has demanat!».
No allargo la història més, perquè tots podem suposar com continua. Però aquesta petita narració ens demostra la càrrega mental a la qual ens veiem sotmeses les dones diàriament. Al dia a dia de les dones, cal sumar a la feina que fem cadascuna, el treball no remunerat i de cures que hem de realitzar en arribar a casa. Una doble jornada que encara continua recaient gairebé íntegrament sobre el gènere femení.
I és aquí on entra en joc la càrrega mental, un fenomen pel qual com a dones sentim que totes les responsabilitats diàries recauen sobre nosaltres, la gestió del treball, de la família, de la casa, pensant en cada petit detall: «He d’enviar sens falta aquest correu electrònic, que no se m’oblidi de repassar l’informe setmanal. A les 12 reunió d’equip. A veure si tinc temps de passar pel supermercat abans de passar a buscar els nens de l’escola. Li he de preparar la nota perquè la Martina ha d’anar al dentista demà. Haig de trucar al pediatre d’en Pol que li toca revisió. Ah, és clar, és el seu aniversari, també haig de trucar per reservar la sala de jocs per la festa. Envio WhatsApp al grup de classe o preferirà fer un grup més reduït? Després li pregunto per què, al cap i a la fi, és la seva festa. A quina hora tenen classe d’anglès? Cal posar en marxa una rentadora. I avui què sopem? Ahir ja vam fer tall, i no he tret res del congelador. Hauria de trucar a la meva mare per a veure com està el papa, que ahir estava una mica constipat!»
Sí, alguns homes «ajuden» a casa (almenys és el que diuen en parlar sobre la corresponsabilitat de les tasques), però la majoria es limita a executar ordres que, sovint, cal que siguin verbalitzades més d’una vegada, i de manera convincent. I, no ens enganyem, quan un home espera que sigui la seva parella la que li demani que faci determinades tasques, l’està veient com la coordinadora de les feines de la llar, que tot sigui dit, comparteixen.
Aquests homes, que en el món laboral acostumen a ser els que planifiquen i dicten estratègies, aquests directius i caps pensants a la feina, quan arriben a casa, els hi surt com una mena d’al·lèrgia al comandament i a la presa de decisions, que deleguen, gairebé sempre, a les dones. En aquests entorn són elles les que programen, preveuen, dissenyen plans, avancen possibles fallades o problemes i tenen en compte tots els detalls i la interacció de les parts. I, a més a més, de ser les executives de la llar, executen les tasques, és a dir, cuinen, netegen, renten la roba, fan la compra, baixen la brossa i prenen cura dels altres.
Aquesta labor invisible i poc valorada, fa que el cap de les dones continuï treballant mentre els homes es relaxen tot mirant la tele. Pel que la càrrega mental, dita d’una altra manera, l’esforç no físic i deliberat que cal fer per a aconseguir un resultat concret, l’assumeixen gairebé elles. Aquesta pesada motxilla de pensaments, responsabilitats, obligacions, quefers i tasques pendents, suposa un desgast mental i emocional que es va agreujant amb el pas del temps.
Però està clar que, si no trobem la manera de deixar anar pes, l’aclaparament, estrès i ansietat són monstres que es mantenen a l’espera. I aquesta constant sensació de no arribar a tot ens menja per dins i ens arrossega a la frustració, culpabilitat i molt cansament.
Per tant, cal que les dones anem alliberant les tasques de coordinació de tot el que comporta una unitat familiar, i creem associacions compartides, on ambdues parts prenguin decisions i assoleixin les tasques amb la mateixa implicació. D’aquesta manera ambdós gaudiran de temps lliure i seran més feliços vivint en parella.