El mirall
Fa uns dies el company Omar el Bachiri, psicòleg clínic, en un dels seus interessants articles amb capçalera «Gent atractiva, però mentalment trastornada», deia que «Tenir un aspecte físic atractiu o una cara bonica, però estar mentalment trastornats no té molt sentit socialment, és més aviat una situació estèril atès que no és fructífera.» Aquesta introducció és perfecta perquè em ve al pèl per parlar del tema.
Avui dia és d’una evidència palmària el fet que una gran part de la societat busca constantment el reconeixement davant la resta. Aquest comportament, inherent a l’ésser humà, es veu afavorit fins a l’extrem de la patologia gràcies a la facilitat que suposa l’exposició en entorns gestionats per alguna xarxa social.
La gamma de trastorns que s’han escampat com una xacra és variada, però n’hi ha uns pocs en els quals aquesta cerca constant d’atenció és un símptoma comú. Parlem, però, de tres que es diagnostiquen segons els criteris del DSM-5, publicat per l’American Psychiatric Association, i que completen el podi: narcisista, histriònic i límit.
Cal fer una diferència important entre els dos primers, ja que les conseqüències són importants. L’un en l’entorn social, el narcisista, i l’altre, l’histriònic, en l’àmbit personal. Aquí ens interessa el que som com a individu, i d’això va la cosa.
Mentre que la personalitat narcisista cerca la lloança dels altres per a veure afirmada la seva grandiosa visió de si mateix, una personalitat histriònica pot mostrar-se fràgil i vulnerable, si cal, amb la diferència que aquest trastorn comporta uns perjudicis molt més greus a nivell individual. Quan al trastorn de personalitat histriònica s’afegeix, cosa habitual, el trastorn límit, el desgavell és monumental. I aquí les xarxes socials tenen una enorme capacitat de generació de problemes i gairebé tota la culpa de l’expansió d’aquesta patologia.
Per tal de penjar el mirall en el qual tots ens puguem mirar a la cara, i comprovar si el que veiem ens agrada o no, cal definir les característiques, els símptomes de diagnòstic, dels trastorns. Aquí és quan la majoria gira el mirall i es capbussa a la pantalla del mòbil per continuar construint el perfil del qual parlava l’Omar a la seva anàlisi.
En el Trastorn Límit de la Personalitat hi ha una cerca d’atenció i una expressió exagerada de l’emocionalitat amb comportaments autodestructius, com l’abús de substàncies, les relacions sexuals de risc o els gestos i amenaces d’automutilació.
El Trastorn Histriònic de la Personalitat consisteix en una excessiva cerca de protagonisme desenvolupant per a això estratègies com la seducció o el victimisme.
Les persones amb aquest desordre tenen la necessitat de sentir-se importants, o de comptar amb l’aprovació dels altres. Solen tenir un caràcter jovial, alegre, entusiasta o vivaç, la qual cosa moltes vegades fa la sensació d’una elevada autoestima quan, en realitat, necessiten reafirmar-se mitjançant l’atenció d’altres i se senten incòmodes quan això no passa; interactuen amb maneres seductores o provocatives inadequadament sexuals; les seves emocions canvien ràpidament, fent-los semblar superficials; utilitzen constantment la seva aparença física, sovint seductora i provocativa, per cridar l’atenció, fins i tot, dels desconeguts; el seu discurs és poc profund i s’amaguen en el mutisme; són fàcilment influenciables pels altres o per les situacions, i veuen les relacions més íntimes del que són en realitat. L’alta seducció es manifesta en diversos contextos, des de l’amistat fins al treball.
No obstant això, els qui pateixen aquest trastorn solen ser persones altament funcionals, amb bones habilitats socials i professionals.Un perfil amb aquest trastorn difícilment pot establir relacions profundes en les quals gairebé mai s’aconsegueix la intimitat desitjada.
Buscant constantment nous estímuls i sol experimentar sentiments d’avorriment. Es frustra fàcilment quan espera recompenses, per la qual cosa les seves accions solen orientar-se a obtenir satisfacció immediata.
Aquest desordre afecta gairebé quatre vegades més a dones que a homes. Comença a desenvolupar-se durant la infància, i es manifesta gradualment durant l’adolescència i inicis de l’edat adulta.
Conèixer les causes, que és el que permetrà «reparar» el desgavell, és essencial, i, com passa sovint en l’àmbit de les estructures mentals, l’origen sol estar en els inicis del nostre recorregut vital.
Els elements de risc més habituals en aquest trastorn apareixen a la infància: pares absents, autoritaris o emocionalment distants, maltractaments o abusos, entorn psicoeducatiu sense pautes, disciplina o normes clares, baixa autoestima i inseguretat personal.
Quant sofriment s’amaga darrere del continu esforç per mantenir un paper que no doni pas a la fragilitat i la vulnerabilitat?
Per als afectats, cercar ajuda és impensable. Partim de l’argument «això a mi no em passa», seguit d’una emprenyamenta de categoria suprema, ruptura si cal, amb qui gosi posar el problema a sobre la taula. Cal ajuda, però. I les xarxes socials no ajuden, ans el contrari.
Si tu també estàs passant per un moment difícil o sents la necessitat de ser escoltat i no jutjat, un psicòleg t’ajudarà. Gràcies, Omar. H