‘El disputado voto del señor Cayo’
Quan Espanya va recuperar la democràcia després de la llarga nit del franquisme les coses eren molt diferents de les d’ara. I les primeres eleccions, evidentment, van ser la prova de foc de tot plegat. Ho explica molt bé la pel·lícula El disputado voto del señor Cayo, basada en una novel·la anònima deMiguel Delibes. Una parella de militants socialistes que feien campanya per la província de Burgos fan cap a un petit poble rural, el que avui en diríem l’Espanya buidada. S’adonen que només hi viuen tres persones: l’alcalde, la seva esposa i un altre veí amb el qui no es parlen. Després de passar-hi tot un dia se’n fan creus de com algú pot viure tan aliè als esdeveniments que s’estaven produint al país. Mentre hi eren hi apareix també un grup d’ultradretans que també empegava cartells de campanya i la pel·lícula va molt més enllà de la mateixa campanya electoral, tot i que retrata un moment, el de l’Espanya del 1977, que era extremadament diferent del d’ara. Si començo amb El disputado voto del señor Cayo és per fer notar que en aquell moment a l’altre costat dels Pirineus es va fer una primera Llei Electoral que tenia en compte la realitat d’aquella època de finals dels anys setanta. Era una bona llei que estava pensada per aquells dies, però no pas per ara, quan la Llei Electoral encara és vigent. La norma amb què es regeix tot el paraigua electoral dels nostres dies, doncs, està obsoleta i el fet que no es puguin publicar enquestes des d’uns dies abans de les eleccions (sort en tenim de les que acostuma a fer El Periòdic d’Andorra).
Segurament n’és l’exemple més destacable. Quin sentit té que la ciutadania no pugui saber com es mou la demoscòpia fins poc abans de votar? D’ençà de l’aparició de l’internet els catalans som perfectament capaços de mirar què diu l’enquesta del Periòdic sense que al nostre país se’ns permeti publicar-ne cap. Ara bé. Sí que poden fer els seus trackings electorals els partits que hi concorren, que de forma interna coneixen unes dades que a la resta de mortals ens és vetada. Això els serveix, és clar, per corregir missatges de campanya, dir una cosa i la contrària si és precís i afinar al màxim per intentar captar aquells vots que, a manera de rasclet, no tindrien si s’haguessin mantingut en els seus tretze. Cal fer-hi alguna cosa en tot plegat i no és lògic que encara ara ens haguem de regir per una Llei Electoral anacrònica que no té present els canvis que hi ha hagut als nostres dies. Tothom s’ha hagut d’adaptar amb els reptes dels nous temps, però hi ha lleis que encara no han canviat malgrat el pas dels anys. Sense anar més lluny, la setmana passada explicava als meus alumnes de Periodisme de la Universitat de Lleida que el Codi Deontològic pel que ens regim els que ens dediquem a aquest ofici és de l’any 1992, però que amb els anys hi hem anat incorporant nous afegits fruit de l’eclosió de l’internet, de les xarxes socials i de tots els reptes que planteja aquest món i que abans no es tenien en compte. Si tothom ho fa perquè no ho recull la Llei Electoral, també? Quan poso sobre la taula aquesta qüestió sempre em refereixo al cas de les enquestes, però també podria parlar de la jornada de reflexió. Quin sentit té que el dia abans de les eleccions no es pugui demanar el vot? Conec companys que han format part de la campanya del Partit Demòcrata dels Estats Units com a voluntaris i hores abans del tancament dels col·legis electorals encara truquen a la gent perquè vagin a votar. És més, quan a la Costa Est ja han tancat els punts de votació a la Costa Oest encara estan oberts i continua també aquesta rèmora de trucades. Per tot el que he dit (i encara hi podria afegir més raonaments) no és lògic que Espanya es regeixi per una Llei Electoral feta gairebé fa mig segle. Les coses canvien, els reptes als quals s’enfronten les campanyes electorals, també, i la manera d’atansar-se als electors ha canviat molt des de llavors. D’entrada hi ha molts partits que basen les seves campanyes gairebé exclusivament en les xarxes socials (això també és un error perquè és en el cos a cos on un candidat o candidata es pot lluir més). Però la realitat és aquesta i no una altra i caldria que els representants polítics es posessin al cap que el marc legal que empara el temps electoral no respon a les necessitats del nostre dia a dia.
Deia que hi ha moltes coses que s’han de canviar i una de les que clama al cel és la dels blocs electorals. Per aquesta normativa els mitjans de comunicació de titularitat pública estan obligats a donar un determinat temps a cada partit d’acord amb els resultats que han obtingut en les passades eleccions. Això, d’entrada, és un pal a les rodes al periodisme, que afavoreix que siguin les maquinàries electorals de cada partit i no l’exercici de la nostra professió les que cuinin els missatges i els titulars que arribaran a la ciutadania. Amb els blocs electorals un periodista no pot exercir la seva professió com cal i si no la pot exercir bé també es priva a la ciutadania de poder comptar amb una informació preparada pels professionals i no pels gabinets de cada partit. Per sort, els mitjans privats no estan obligats per aquesta normativa, però només per qüestions de salut democràtica caldria que en una hipotètica reforma de la Llei Electoral se suprimissin uns blocs que haurien d’estar en mans de periodistes i no de tempos prèviament establerts. L’altra cosa són els espais gratuïts de propaganda electoral de què disposa cada partit pel sol fet de presentar-se a les eleccions. Això sí que és un encert perquè cal garantir que tothom tingui possibilitat d’aparèixer als mitjans independentment de la seva capacitat econòmica. Fet i fet, doncs, la Llei Electoral espanyola estava molt ben pensada per l’Espanya del 1977, aquella en la que els partits encara feien campanya amb un R-5 o un Seat 600 carregats de cartells i de cola per empegar-los a les parets. Però aquella Espanya que retratava Delibes a El disputado voto del señor Cayo no és que hagi passat a la història sinó que ja és història i s’ha d’avançar en una altra direcció.