És bonic que ens faci por
Estava a Barcelona passejant, observant la gent, els edificis, escoltant música amb els meus ipods mentre pensava de què puc escriure en la meva segona tribuna?
I ha estat la música que escoltava la que m’ha inspirat.
Aquest cap de setmana a Barcelona he entrat en bucle escoltant a Spotify el darrer disc del Joan Rovira: “El meu lloc preferit”. M’agrada molt la seva música i el que escriu. Em trasllada bon rotllo!
Així que mentre escoltava “És bonic que ens faci por” quan estava passejant en mode “reflexió”, he sentit que havia d’escriure sobre això en la meva tribuna d’avui.
Aquestes darreres setmanes han estat molt intenses per a mi. A més de la feina del dia a dia, la publicació i presentació del meu llibre i nous súper-projectes que han entrat en la meva vida, m’han revolucionat i ..... havia de pair-ho, gaudir-ho. Sovint amb la immediatesa de les coses no ens ho permetem i és important agafar el nostre temps i fer-ho (quan és una cosa negativa ja ens encarreguem de fer-ho!).
I és que resulta que, quan aconseguim allò que desitgem, moltes vegades oblidem o no ens parem a pensar el que ens ha costat aconseguir-ho, que hi ha molta feina i esforç darrera i sobretot POR. I cal recordar-ho per no pensar més endavant, quan estiguem davant d’un nou repte o un moment d’impàs, que allò que vam aconseguir en el passat va ser fàcil i va venir “sol”.
I és que en realitat, el missatge que vull fer arribar avui és que tenir POR, sentir la fragilitat és el que ens fa viure, moure’ns, seguir avançant i créixer.
Sembla contradictori, sembla que estic boja oi? Però és que pensant en la meva pròpia experiència, mentre escolto aquesta cançó, és quan veig cada cop més clar que aquesta por és la que m’ha fet ser qui sóc avui. I és que la clau està en mirar la por des de l’abundància i no des de la carència, doncs és quan aquesta por ens fa créixer i avançar.
Com ja deia en el meu llibre (“365 días de inspiración. Liderar empieza en una misma”), en la seva introducció, el meu aprenentatge més gran en els meus moments de canvi ha estat que és difícil fer les coses amb por, però que cal aprendre a fer-ho per no viure paralitzats, deixant que allò que volem s’escapi de les nostres mans.
Que el que en realitat ens fa sentir por i inquietud és la idea de perdre allò conegut, de quedar-nos sense tot allò que posseïm (incloent-hi la vida). També la por de no encaixar, de ser diferents, de no pertànyer a un grup, de no fer-ho bé i decebre altres persones, fet que comporta una gran autoexigència, no adonar-nos de les pròpies qualitats i fer que no prenguem responsabilitat de nosaltres mateixos, de les nostres ments.
Així que el meu regal més gran avui, i que vull compartir amb vosaltres en aquesta tribuna, és conviure amb la por (no tractant de pretendre que no la sentim, doncs això seria fingir), sense que prengui el comandament de la nostra vida. Acceptant totes les molèsties, tot allò que no és a la nostra mà, la incertesa, la vellesa, la mort…
I d’aquí vaig al títol d’una altra cançó d’aquest disc que va molt lligat a tot això: “Lliure i forta”. I és que sentir la por ens fa lliures i forts i ens ensenya a demanar ajuda, un altre punt que normalment ens costa molt. El simple fet de demanar ajuda externa suposa mostrar una vulnerabilitat que tots tenim però no volem demostrar als altres, i és de valents fer-ho, doncs en realitat ens fa més forts (la por en positiu un cop més!).
Recordem que no és més intel·ligent qui més aguanta els cops, sinó qui demana ajuda per aprendre a gestionar-los!
Per experiència, el fet de comptar amb el suport de les persones que ens envolten és un dels privilegis i suport més grans de què es gaudeix en ser part d’un entorn social. Demanar ajut és una habilitat que requereix capacitats com l’assertivitat. Aquesta és una cosa que es va desenvolupant amb la pràctica. Ningú neix sent assertiu, t’hi vas tornant en aprendre les conseqüències de les teves experiències amb diferents maneres de comunicar-te. Per tant, reitero, requereix pràctica.
I tot seguit encara salto a una altra cançó del disc (“com m’ha fet lligar caps aquest disc!”): “Fidels al pla”. Així, un cop “superada la por” i “demanada l’ajuda” em sento “lliure i forta” , plena de vida! Em sento amb més força, autoestima i preparada per seguir el meu camí. Amb més visió estratègica, seguint el meu instint. Seguint fidel al pla, caminant, avançant, amb paciència, sent conscient que res serà fàcil -o millor dit- serà un nou repte. I un cop més en positiu (en lloc de veure-ho com una dificultat, veure-ho com un repte) per gaudir d’aquest camí.
Sent una DONA, un HOME, una guerrera, un guerrer de l’avui que viu fent allò que l’apassiona. Per això, és important deixar enrere la POR, la por social i ser un mateix, autèntic.
Doncs l’autenticitat implica saber qui som. Encara que sembli una cosa fàcil, la realitat és que en molts casos acabem deixant de ser nosaltres mateixos per seguir un estil de vida que no ens correspon.
Quan som persones autèntiques, això influeix significativament en el plaer que obtenim de les nostres experiències, a més que acaba afectant el nostre judici i el nostre comportament. De fet, inconscientment, solem valorar més l’autenticitat i de fet solem admirar aquells qui són més originals que no pas les persones que segueixen els altres. Per tant, ser autèntics implica seguir-nos a nosaltres mateixos, és a dir, tenir un alt autoconeixement i valor personal: “el meu lloc preferit” (si, ho has endevinat! És el títol d’una altra cançó!).
Et convido a escoltar el disc mentre llegeixes la meva tribuna. Espero que t’inspiri tant com a mi! T’hi animes?
Gràcies POR per formar part de la meva vida!