Perspectiva des de l’angle cec
Hi ha relacions de durada curta, que mai arriben a quallar per què algú se sent desatès i desencisat. A mi, com a tothom qui em llegeixi, m’ha passat i fins i tot m’he sentit així amb qui, tot i tenir contacte de temps enrere, m’he sentit utilitzat i descuidat. Atenció, crec que tots ens relacionem per extreure benefici de la gent que tenim al voltant, els amics s’expliquen els problemes per tenir un punt de vista extern i poder extreure’n alguna eina, o simplement per poder desfogar-se. Ara, tota relació de la que volem obtenir guanys és una font que hauríem de cuidar, d’alguna manera, com ara, amb les formes, petits detalls que mostrin certa proximitat. Si aquest fet de tenir cura és inexistent, o molt mínim, ens cansem, marxem, i ho enviem tot a la merda, sense importar si queda alguna cosa pendent o no, vist que l’únic que en traiem és desgast i mala inversió del temps propi; aquest últim és el que més mal fa perdre, ja que és irrecuperable. Tancant aquesta reflexió inicial, i mirant-ho des d’un cantó positiu, adonar-se d’aquesta pèrdua implica, en moltes ocasions, prendre consciència de la vàlua d’un mateix. Estic segur que tothom que se senti identificat amb aquestes generalitats, en algun moment ha estat capaç de dir-se «jo valc més.
Podria entrar en matèria posant exemples en els quals m’he vist involucrat, mantenint la tesi del desencant en les relacions interpersonals o laborals, remunerades o voluntàries i estaria fent sang innecessària; hi ha coses que mai canvien encara que es parlin de bones maneres o perdent els estreps, ja que l’única solució és dir bon vent i barca nova, a qui deixem de banda, per una temporada o per sempre. Ara ve la part interessant de l’assumpte: què passa quan, qui ens utilitza sense cuidar-nos, és la classe política del país?
Malauradament, el tall de relacions és impossible, i no sé si fa més mal quan aquells que ens representen es troben a la majoria, o a l’oposició. Centrem-nos en les formes. Si fem una anàlisi de les campanyes electorals prèvies al dia de les eleccions nacionals, en les que la major i, crec, indiscutible sorpresa, va ser el segon lloc de Som Concòrdia que també va guanyar les territorials a Sant Julià de l’Òria, ens trobem amb un clàssic que ocorre des de ja fa prou temps per haver fomentat encara més el desencís nacional i sobretot el juvenil a l’hora de votar; la brega.
Al PS i a SDP, després d’escindir-se, se’ls acudeix ajuntar-se en una estranya coalició que, en altres èpoques, era un partit. Atenció, no qüestiono les divisions, de fet, penso que governar en coalició és sa, una manera d’assegurar que la majoria estarà conformada per una sèrie de persones que vetllaran pels interessos d’un ventall molt més ample de la població que si governa un partit. Tanmateix, crec que, si mai hi ha hagut bona sintonia entre els dos líders, tampoc havia de produir-se ara per art de màgia. Fruit dels múltiples desacords i altres assumptes diversos, han anat marxant històrics membres del partit mare, i cadascú té les seves raons i motius, jo no hi entro, ara, el que sí està clar és que si algú decideix abandonar el lloc que ocupa en una organització, és per què se sent incòmode amb allò que es cuina a casa, i els qui se’n van, coneixen gent que els recolza i que amb tota la legitimitat del món, canvia el seu vot en una altra direcció que resulti molt més satisfactòria. Jo mateix m’he cansat de mantenir converses explicant, a títol personal, que percebia algunes sessions de Consell com si fossin programes de televisió brossa, d’aquests on qui té la raó és qui més crida, i en el cas dels nostres polítics, qui millors eines té per insultar sense fer servir paraulotes o qui juga fent servir titulars sensacionalistes quan l’entrevisten. Aquesta situació, a més, es prolonga a la premsa escrita.
Si hi penseu, recordareu opinions o entrevistes a líders dels partits «de sempre» passant directament a l’ofensiva, abans, durant, i després de la campanya. En alguns, el desencís, es fomenta per què els autors escriuen sobre com de malament està tot, donant pes a les seves hipòtesis utilitzant el clàssic recurs dels testimonis; oferint llum al final del túnel amb les seves solucions i propòsits. D’altres posaven en relleu la incompetència de la majoria d’aleshores que ha revalidat títol. També n’he vist alguns, d’escrits, que juguen amb la realitat mitjançant l’abstracció, que, ho reconec, són interessants quan ha contingut, per molt inútils que siguin quant a funció; Demòcrates governarà durant els propers quatre anys per molt que girem els números. Finalment, aquells en forma de vòmit d’odi, mala digestió d’una derrota anunciada, per part de persones que potser haguessin fet millor tasca escrivint sobre els errors comesos i la voluntat de reparar-los.
Diuen que la sang nova tot ho arregla... segur que és cert? Ho sabrem durant aquest període, per ara, escoltant entrevistes, sento a gent jove amb veus velles i pràcticament igual de ràncies.
A mi em van seduir les formes dels nouvinguts, dels joves i no tant, que porten poc en actiu, que en lloc de dir «tots plegats sou uns incompetents», diuen «Davant d’aquests problemes oferim aquestes solucions i estem oberts a escoltar opinions alienes per créixer».
Es tracta de gent accessible que, quan busca una opinió, diu «bon dia, com estàs?». Gent preparada, amb ganes de canviar allò que podria funcionar millor, persones que han aconseguit rejovenir la intenció de vot. Han sabut donar un cop de puny a la taula, alçant la veu, sense cridar, sent respectuosos i contundents alhora. Post eleccions, segueixen entre nosaltres, als carrers, fent vida normal i escoltant qui se’ls acosta. Que aquests nous polítics mantinguin neta la seva essència, el respecte i la pulcritud a l’hora de parlar. Sent aquest el meu desig, m’acomiado de vosaltres desitjant-vos que passeu bon dia aquest dilluns.