Natalia Mena

Una de les primeres coses que vaig percebre en arribar al país dels Pirineus és que entre aquestes muntanyes es respira aire pur i lliure, però que no hi ha tanta llibertat a l’hora de mostrar-se públicament tal com un és o li agradaria ser. Segurament el fet que el Principat sigui petit, en el qual tothom es coneix, no ajuda a poder gaudir d’un anonimat que et permet moure’t amb una major desimboltura i independència. Aquí, generalment tot està sotmès a la visió protocol·lària i políticament correcta del que hauria de ser, perquè la realitat esdevingui com Déu mana. De manera que qualsevol aspecte que se surt d’aquesta esfera idíl·lica resulta estrafolari, cridaner o fora de lloc; en definitiva, una conducta que a la resta del món probablement passaria inadvertida, a Andorra es converteix en un escàndol, protagonista de totes les rotllanes i abocadors socials, fent el ninot d’una forma estrepitosa. Per aquest motiu, sovint trobes a faltar certa naturalitat o autenticitat a l’hora de relacionar-te en determinats ambients. Per als forans resulta més senzill, perquè no portem el pes d’haver de passar revista amb les grans sagues familiars o clans de tota la vida, però per als nacionals és quelcom que porten en el seu ADN i que els costa molt de dissimular; sobrevola com una mena de por que comporta una manera de ser que els inhabilita per afrontar vincles i que els limita quant a adquirir una ment més oberta o tolerant a diferents perspectives que ajuden a enriquir la personalitat i el caràcter extravertit, així com afable.

Aquest temor al que pensen els altres se sol produir per dos tipus de processos, un seria la preocupació a què et facin mal. Aquesta actitud és valuosa per la nostra seguretat, ja que ens ajuda a identificar que una altra persona pot ferir-nos; el problema sorgeix quan centrem la nostra atenció en aquesta possibilitat i ens mantenim en un estat d’alerta constant, tractant d’endevinar els possibles perills que els altres ens poden arribar a fer, malgrat no existir indicis raonables que això succeeixi. Això provoca estats d’angoixa o paranoies infundades i perjudicials. D’una altra, el neguit per una mala crítica o parer, també condiciona molt sovint el nostre comportament. Si bé és normal ser sensible a la mirada o concepció que tinguin de nosaltres, sobretot si aquesta ve de persones que són rellevants en la nostra vida, en massa ocasions els hi donem excessiva importància i ens focalitzem amb molta insistència en criteris als que se’ls hi ha d’atorgar la magnitud justa i necessària. Concretament, a Andorra aquestes dues maneres de fer estan bastant accentuades i són visiblement notòries en una gran part de la població, i es deuen sobretot a tres factors: 1) la tendència que tenim en el nostre mode de pensar i de reaccionar davant els esdeveniments; és a dir, si cada vegada que es produeix un fet desagradable, la nostra postura és la d’encarar-ho amb una elevada dosi de patiment i dolor, sentirem desassossec enfront la més mínima ocasió que es repeteixi de nou; la nostra biologia pot determinar una imatge de fragilitat i com a conseqüència reforçar la nostra inquietud o desconfiança. Hi ha persones que presenten una major vulnerabilitat a l’ansietat i l’estrès, per exemple, el que genera patrons inadaptats; 2) el nostre aprenentatge, és a dir, l’educació que rebem esdevé primordial en aquesta qüestió. Si des de la nostra infància es fomenta la idea que és crucial el que els altres considerin de nosaltres, i que això determinarà les nostres oportunitats d’èxit en la nostra trajectòria existencial, estem proporcionant tot el poder als altres per determinar el nostre futur, i 3) les nostres experiències ens modelen sobretot en períodes com l’adolescència. Els comentaris pejoratius o el rebuig en moments clau poden quedar gravats, crear traumes i desencadenar com a resultat una alerta, vigilància o expectació excessiva que comporta intranquil·litat, inseguretat i recels.

La circumstancia que es dona en aquest microestat és que aquest biaix interpretatiu es retroalimenta constantment i afavoreix que situacions normals siguin enteses com amenaçadores fins al punt de condicionar l’expressivitat i l’emocionalitat de les persones. Superar aquest amoïnament pel què diran és possible coneixent-nos a nosaltres mateixos i, sense fer-nos trampes al solitari, detectant les nostres debilitats i fortaleses alhora que assumint-les amb espontaneïtat, treballant la nostra autoestima i controlant el grau de perfeccionisme, ja que ningú és perfecte. Creure el contrari porta frustració i desànim; hem de saber ajustar les nostres expectatives, acceptar que no es pot caure bé a tothom, i que resulta fins i tot sa tenir els nostres detractors. Sempre és molt més interessant no patrocinar la indiferència, per tant l’opinió dels altres no ha de motivar o afectar al nostre benestar, el que pensin els altres no és paraula de Déu. Hem de ser capaços de qüestionar les creences alienes i no acovardir-nos en escenaris adversos o crítics, i finalment desenvolupar habilitats com l’assertivitat, facultat que ens permetrà gestionar tant les bones observacions com les dolentes d’una manera correcta i equilibrada, sense que aquestes ens deïfiquin si són positives, o ens enfonsin si són negatives.

No val la pena consentir que el nostre valor depengui del judici dels altres, el viatge és molt curt i en el gran teatre de la vida seria fantàstic poder ser nosaltres mateixos i mostrar-nos a la platea com realment som i sentim amb independència de l’aplaudiment del públic. Viure en una presó per quedar bé o agradar als espectadors no compensa, i resulta un frau, així que sempre és molt millor apostar per la llibertat de ser un mateix, complagui o no a la galeria.