Ferran Martinez Exjugador professional de bàsquet i CEO Dekaland

Després d’una llarga fase regular arriba per fi el moment de la veritat pels quatre equips aspirants a campions d’Europa. Em centraré en la semifinal FC Barcelona-Real Madrid, enfrontament que s’ha produït diverses vegades els últims anys, i que també vaig poder jugar l’any 1996 a París. El fet que el Barça s’hagi classificat per la via ràpida els ha permès preparar-se millor. Segur que Saras ha treballat en com polir petits detalls, sobretot defensius en el dos contra dos (com passar els bloquejos directes entre el base i el pivot), sabent que el Chacho Rodríguez, Llull o Williams-Goss són capaços d’armar el llançament molt ràpid, o penetrar. Les ajudes al poste baix quan rep Tavares o els ajustos defensius amb tiradors com Hezonja o Musa també seran importants. El Real Madrid, a diferència d’ells, afrontarà el partit amb una gran confiança en haver-se demostrat que són capaços de superar situacions de «tot o res», aixecant per primera vegada a la història de l’Eurolliga, un 0-2 en contra en la sèrie contra el Partizan de Belgrad i remuntant de forma increïble el cinquè partit després d’anar 16 punts al darrere. Segurament tractaran de traspassar el rol de favorit al Barça en l’àmbit mediàtic, tot i que internament, els que hem sigut jugadors, sabem què ser-ho no té cap classe d’incidència més enllà del que diguin els mitjans de comunicació. També és rellevant la personalitat dels entrenadors: un Jasikevicius amb un lideratge clar a la banqueta, que dirigeix i motiva als jugadors amb vehemència, i l’entrenador blanc, Chus Mateo, amb un perfil més baix a priori, analític i que no és tan protagonista. A escala tàctica sempre hi ha alguna novetat que s’han estat guardant ambdós entrenadors durant mesos per aquest partit, ja que es coneixen de sobres i tractaran de sorprendre amb alguna cosa. El Madrid ja va mostrar una defensa en zona 2-3 contra el Partizan, veurem que te preparat Jasikevicius. El Real Madrid disposa d’un jugador determinant a la pintura com el Tavares que en atac permet jugar amb quatre homes oberts i que és dominant, ja que si aconsegueix rebre a prop de bàsquet genera molta amenaça també a l’exterior quan rep les ajudes. El Barça no té un home tan gran a la pintura però sí un equip amb moltes combinacions dels interiors, i amb Mirotic com a referent ofensiu. Els dos bases són molt diferents entre ells i marcant diferents ritmes en funció del rival: Un Satoranski que pot «postejar» contra el seu defensor més baix o el Nico Laprovitola, que té la qualitat de liderar l’equip en moments complicats gràcies al fet que és capaç de crear-se els seus propis llançaments en minuts de «genialitat». El Barça té moltes ganes d’assolir aquest títol, ja que el Club ha dissenyat una plantilla específicament per guanyar-lo, amb un esforç econòmic estratosfèric els últims anys i jugadors de màxim nivell europeu, però davant tindran a un equip crescut, amb experiència en final-fours, i sense tanta pressió. Recordo que en totes les finals que he jugat, tant en el FC Barcelona, com amb el Joventut de Badalona, on vàrem guanyar l’Eurolliga l’any 1994 a Tel-Aviv, els dies previs eren importants mirant de no capficar-nos massa, per les ganes de què comencés el partit. Per exemple, Zeljko Obradovic, l’entrenador que ens va fer campions amb la Penya, ens va portar a «passejar» per un parc zoològic a quasi trenta graus, per Tel-Aviv, el matí del mateix dia de la final perquè estiguéssim mentalment «ocupats» i no penséssim en la final. I és que, tot i ser un tòpic, petits detalls, no només durant el partit sinó en la preparació mental prèvia, poden marcar la diferència entre ser el campió d’Europa o no ser-ho. I són oportunitats que s’han d’aprofitar, ja que és molt difícil arribar-hi.