Micromasclisme, neomasclisme i altres «paraulotes»
L’altre dia una notícia sobre una cursa va revolucionar els medis. Una cursa més que lloable, on les competidores, totes dones, corrien contra el càncer de mama i la violència masclista amb el dorsal únic ‘016’, en clara referència al número d’assistència contra el maltractament. Una cursa amb un èxit de participació, que va finalitzar amb el lliurament d’uns premis que jo no diria poc encertats, sinó lamentables, com poden ser una thermomix i una aspiradora sense cable, sense parlar dels productes aprimadors que es van atorgar a la resta de posicions del podi.
De debò que, en aquests moments del conte, encara continuem així? I és que, per molt que en l’àmbit domèstic reconeguem que aquest robot de cuina és d’una ajuda insuperable per l’elaboració dels àpats familiars, la desigualtat en els premis entre les competicions esportives masculines i femenines és una constant. I el que resulta encara més trist, és que aquestes actuacions són extensibles a la resta d’àmbits socials.
Parlar de masclisme o discriminació sexista ens fa pensar ràpidament en fets inqüestionables, com la violència masclista, el sostre de vidre laboral o la desigualtat econòmica. Això ho tenim una mica més assumit com a mala conducta i una majoria té clar que cal erradicar-ho. Però diàriament les dones hem d’afrontar situacions discriminatòries no tan evidents i amb prou feines perceptibles no només per part nostra, sinó per qualsevol persona que fins i tot sigui sensible al feminisme.
El micromasclisme és un masclisme socialment normalitzat o que passa desapercebut i, per tant, amb el que convivim cada dia. Són comportaments, comentaris i actituds exercides per homes, i també per dones, que reflecteixen i fomenten la desigualtat entre homes i dones i que contribueixen a la dominació i violència contra les dones en la vida quotidiana, però que donat que es tracta de pràctiques subtils, són legitimades per l’entorn social.
I exemples, si en busquem, en trobem cinquanta mil. Samarretes per a elles amb missatges com «princesa» i «bonica», i per a ells amb «heroi» i «campió». Frases del tipus «Quina sort, el teu home t’ajuda a casa», com si la parella no fos membre de la família i responsable de la meitat, o del percentatge que pactin, de les tasques. O d’altres com «corres com una nena», «plorar és de noies» que fan mal al gènere femení, però també al masculí. En un restaurant si un demana coca-cola i l’altre una cervesa, la primera li deixaran a la taula a l’abast de la dona sense ni tan sols preguntar. Els esports extraescolars com el futbol s’ofereixen en molts llocs només a nois, de la mateixa manera que el ballet s’ofereix a les nenes. Missatges de mares d’altres nens que li diuen al pare «dona’m el telèfon de la teva dona que li pregunto que necessita el vostre fill pel seu aniversari». Fins i tot l’altre dia m’explicava un amic que havia anat a comprar un vestit per un casament i en preguntar-li a la dependenta, aquesta li havia respost amb un gran somriure que millor vingués amb la seva dona i ella l’atendria encantada, donant per fet que comprar roba per una celebració és una tasca reservada al gènere femení. La veritat és que tristament, podríem enumerar-ne molts més, abans d’arribar a la pràctica habitual en el món laboral de preguntar a les dones sobre la seva decisió personal de ser mares i convertir la seva resposta en un factor de decisió clau sobre la seva contractació.
Però si soc sincera, encara m’espanta molt més la nova forma de masclisme que brota entre joves i adolescents. En diuen neomasclisme, i es tracta d’una manera de perpetuar la desigualtat de gènere sense semblar masclista. I és que el masclisme del s. XXI, ja no té tant a veure amb la clàssica divisió de rols, sinó que hi intervenen elements diferents com són, d’una banda, la sexualització de les noies, amb ànsia de respondre a l’estereotip de dona objecte de manera precoç, amb un aprenentatge del sexe adquirit al porno, fet que fomenta la violència de gènere. I, d’una altra banda, la banalització de les relacions, en les que els vincles afectius s’assimilen a transaccions comercials amb el sentiment de solitud que això comporta. El neomasclisme, a parer meu, té un discurs políticament correcte, cap als principis d’igualtat perquè no accepta la inferioritat natural de la dona com a fonament, però és el masclisme de sempre, només que transformat per a poder introduir-se i calar en el món actual.
Tot això em fa pensar que queda molta feina per fer, ja que si bé adaptem les formes per passar pel sedàs que no catalogui determinades conductes com a masclistes, «déu ens en guardi», hem mantingut el fons.
Tant de bo, el masclisme, micromasclime, neomasclisme i altres paraules que a parer meu són igual de malsonants (paraulotes), fossin paraules que ja no necessitéssim, que caiguessin en desús, perquè no existís la desigualtat entre gèneres. Aleshores sí que realment estaríem en una societat evolucionada. Per aquesta raó, cada vegada que algú em diu, «Això sempre ha estat així», jo li responc, doncs potser ha arribat l’hora de canviar, no?, «què vols què faci jo, si la societat és així?», doncs comença per canviar tu. Perquè la suma de coses petites és la que aconsegueix els grans canvis.