Francesc Guillaumet Periodista

A vegades, mig en broma mig seriosament, dic que si no fos català m’agradaria ser andorrà. Segurament ens passa a molts això, que veiem el Principat com el nostre alter ego, un país de llengua catalana que ha aconseguit el seu lloc al concert dels estats i que a més és membre de ple dret de l’ONU. Doncs sí, té valor tot plegat i per això és d’aplaudir que finalment el Govern de la Generalitat s’hagi decidit a obrir una delegació al país dels Pirineus. L’estrany, segons la meva humil opinió, és que no hi hagués estat fins ara. Però com diu la dita popular, mai és tard.

Ho va dir la Consellera d’Exteriors, Meritxell Serret, dijous passat quan es va estrenar la nostra «ambaixada» a Andorra en afirmar que les relacions entre ambdós països s’escapen a la idiosincràsia que hi pugui haver entre Catalunya i França o Catalunya i la Gran Bretanya, per posar només dos exemples. Per això va dir que aquests vincles, a nivell polític, es tracten de manera «especial». I no és per menys. La relació fluida entre Catalunya i Andorra és ara i ha estat sempre i cal posar-la en valor. Més enllà de tot plegat, els camins polítics que han seguit els dos països ja són cosa de la història. Andorra, amb dos coprínceps, ha mantingut la seva independència des de temps immemorials. Primer amb el bisbe d’Urgell i el Comte de Foix com a protagonista i quan França va deixar de tenir monarquia el president de la República va assumir les funcions i la representativitat de l’altre copríncep. Per això la política andorrana sempre ha estat d’equilibris entre França i Espanya, i no és per menys. S’entén perfectament que un petit estat enclavat als Pirineus i que té múltiples relacions comercials, personals, econòmiques i socials a banda i banda faci de la necessitat virtut. En definitiva, doncs, Andorra té el seu lloc al món.
Catalunya no ha tingut tanta sort. A l’altre costat de la Farga de Moles les coses han anat de manera molt diferent. Fins que Ferran i Isabel, els reis catòlics, van unir els dos reialmes peninsulars Catalunya era un estat independent, amb institucions de vital importància pel país i la Mediterrània sencera com el Consolat de Mar. Ho va ser fins i tot més enllà d’independent perquè tot i la unió matrimonial del segle XV Catalunya i Castella anaven a la seva i conservaven les seves pròpies lleis i institucions. La guerra de Successió ho va canviar tot i el 1714 Felip V va acabar de facto amb les institucions i les lleis catalanes (també ho va intentar amb la llengua, per descomptat). Des de llavors Catalunya se les ha hagut d’enginyar per anar traient el cap i aprofitant les oportunitats que li ha brindat la història per aconseguir la mínima autonomia (però exitosa en resultats) que va representar la Mancomunitat i l’Estatut del 31 que va comportar a més la recuperació de la Generalitat amb el president Macià liderant l’operació. De la Guerra Civil i la postguerra no en cal parlar perquè tothom ja sap què va passar mentre que després es va recuperar l’autonomia. A més, els intents d’independència sempre han estat fallits a Catalunya (el de Pau Claris va durar poc i el del 2017 encara menys). De fet, Companys va declarar l’Estat Català, que va donar peu als Fets d’Octubre, però era un Estat en tot cas lligat l’àmbit ibèric.

Per tant, la història ha anat com ha anat. Andorra té Estat i Catalunya no (tot i que ben mirat també és Estat al formar part de l’espanyol). I potser per això són molts els catalans que s’han emmirallat amb Andorra. Fins aquí la lectura política, però, perquè les relacions són moltes i de molt diverses. El món laboral i sanitari, al marge de l’econòmic, són dos pilars de mútua relació entre ambdós països. Ho podrien ser, també, les olimpíades d’hivern si s’haguessin tirat endavant i no hagués embarrancat la candidatura per raons també polítiques. Però en tot cas, doncs, que Catalunya obri una delegació a Andorra està més que justificat. És d’esperar que amb aquest punt de partida els projectes compartits entre els dos territoris puguin tirar endavant amb garanties d’èxit i que arran de la presència continuada d’una oficina de la Generalitat a Andorra la Vella es puguin impulsar molts altres projectes amb garanties d’èxit. La col·laboració sanitària entre l’Hospital de Meritxell i el Sant Hospital de la Seu d’Urgell, la realitat dels treballadors transfronterers, els projectes culturals conjunts, especialment en el camp del Patrimoni, i la millora de les comunicacions, donant sortida i suport també a les demandes andorranes de «desenclavar» el país en són alguns exemples. De fet, de la mateixa manera que es col·labora amb l’aeroport es pot explorar la possibilitat de la connexió amb ferrocarril, que és una de les demandes de l’economia i la societat lleidatana.

D’altra banda, el president Aragonès i el cap de Govern d’Andorra ja han mantingut alguna trobada bilateral a ambdós costats de la frontera. I encara que molts, entre els qui m’hi compto, continuarem emmirallar-nos amb la possibilitat d’anar pel món sense haver de demanar permís a ningú, com és el cas d’Andorra, el que cal és pedalar de valent per fer dels dos països un lloc d’oportunitats per tothom, que en definitiva d’això es tracta. Recordant, també, com va dir Òscar Ribas al discurs d’ingrés a l’ONU, que compartim una llengua que és la de Pau Casals. I hi afegiria, la d’Ausiàs March, Ramon Llull, Josep Pla i Antoni Rosell, per citar només tres exemples de tot el domini lingüístic. 

Periodista