Natalia Mena

Ja fa cinc anys que visc al Principat i des que vaig arribar no he deixat d’escoltar que l’ambició d’aquest país és convertir-se en un indret d’alt standing que atragui turisme de qualitat i inversions estrangeres que el situïn com un nou hub de negocis internacionals. Com a concepte sona molt bé, i és molt legítim desitjar que la teva nació formi part d’un selecte grup de territoris exclusius dissenyats per absorbir la riquesa de la gent més adinerada del planeta. No obstant això, una cosa són les aspiracions o els anhels d’una societat i una altra de molt diferent és la realitat. Aquesta, sovint tossuda, no sempre es correspon amb el que ens agradaria, és a dir, es donen les condicions adequades per què Andorra pugui ser considerada una ubicació hight level dins l’esfera mundial?

És evident que s’estan fent esforços per a crear una proposta diferenciada que s’allunyi de les compres low cost que fins ara eren el gran estímul per als visitants forasters, als quals els sortia molt a compte adquirir productes a preus enormement rebaixats. Actualment el panorama ha canviat i l’Andorra del segle XXI vol desmarcar-se d’aquest posicionament. Sense oblidar que el comerç ha estat un dels motors que ha contribuït definitivament al seu desenvolupament, el sector s’obre a noves perspectives, ja que els diferencials del mercat no són tan significatius com abans, i això ha provocat que s’hagin vist obligats a reinventar-se. 

El debat entre continuar invertint per augmentar les xifres de viatgers o dedicar-se sobretot a millorar l’experiència turística brindant alternatives singulars és una qüestió que s’està treballant en els darrers anys de forma intensa, perquè l’objectiu de tots el implicats és fer créixer la despesa de les persones que decideixen gaudir d’aquest entorn natural, però a la vegada esperen que vagi acompanyat d’equipaments, infraestructures i serveis que facin la seva estada molt més còmoda, confortable i agradable.

D’altra banda, es pretén implantar un nou model econòmic basat en la liberalització de les inversions exteriors gràcies a una sèrie d’acords internacionals per equiparar-se en transparència fiscal amb la Unió Europea. La idea és potenciar l’interès de cadenes hoteleres i altres tipus de companyies per operar en l’estat. A dia d’avui, qualsevol persona o empresa multinacional pot instal·lar-se al 100% amb capital propi amb una baixa tributació. Això ha suposat una transformació substancial que pot fer d’aquest enclavament una plataforma engrescadora per la creació de holdings, delegacions corporatives, headquarters, etc.

La plaça hotelera s’ha quedat desfasada per la qual cosa també està immersa en un procés de metamorfosi que resulta absolutament necessari per actualitzar aquests establiments amb la finalitat d’elevar la seva categoria i estar a l’alçada de les exigències del target que es té intenció de captar.

El sector de la construcció es troba en una situació similar per la qual cosa igualment està patint una transformació respecte al paradigma anterior, evolucionant cap a la fastuositat, opulència i ús mixt creant espais d’habitatges sostenibles, amb tots els avenços tecnològics, i molt vinculats a la sumptuositat. La voluntat és oferir una aparença excel·lent i de primera qualitat que faci que les grans fortunes desitgin residir aquí.

Perfeccionar la mobilitat i les xarxes viàries per afavorir una bona alhora que ràpida comunicació interior i exterior és un altre assumpte clau en el qual s’està procurant fer una evolució per tal d’assolir la fita d’un funcionament més cosmopolita, avantguardista i modern.

Aquest full de ruta semblaria ser bastant compartit per la majoria d’andorrans, tot i que com sempre hi ha veus crítiques o discordants que esgrimeixen seriosos dubtes sobre si el camí de l’ostentació és el que s’ha de seguir per la prosperitat i benestar de la població d’aquesta petita zona geogràfica. Ja se sap que mai plou a gust de tothom, i està clar que per a alguns aquestes polítiques són una aberració que atempta contra un estil de vida més tranquil i rústic que distorsiona el paisatge i la pau d’aquestes encantadores muntanyes, fabricant una atmosfera supèrflua enfocada de cara a la galeria, que poc o gens té a veure amb la idiosincràsia d’aquells que creuen en un altre tipus de progrés.

Sigui com sigui, el que si és força obvi i seria urgent abordar és que si el que es busca és fomentar un destí de luxe, el poder adquisitiu dels habitants i la renda per capità hauria de ser major per tal de poder ponderar i redistribuir la riquesa, ja que sinó es produirà una desigualtat excessiva i notòria que l’únic que portarà són problemes de classes alhora que una gran distinció entre rics i pobres, que sincerament no penso que ajudi a constituir l’estructura social més desitjable ni tampoc la més justa.

Em pregunto si una fórmula òptima seria confeccionar un mètode que incorporés la democratització del luxe, és a dir que contemplés nous perfils, abastant un públic més ampli, heterogeni amb la possibilitat de proporcionar articles més accessibles per a rendes mitges. 

Establir una estratègia orientada a projectar una imatge d’envergadura i prestigi no hauria d’estar sustentat en quatre projectes faraònics, i copsar uns quants milionaris que disfressin la veritat alhora que reflecteixen un context fictici que no es correspon ni de lluny al real, i que a la llarga no enganya a ningú. 

Existeixen molts indicadors que desdibuixen aquest món ideal del discurs oficial que es difon a tort i a dret que aquí tothom navega en l’abundància, per la qual cosa es corre el risc d’acabar sent un frau que decebi més que il·lusioni. Una cosa és desitjar ser un país de primera, i una altra és ser-ho veritablement.