Alberto Gil Soci de Cases&Lacambra

La digitalització dels llocs de treball junt a l’accés a internet d’alta velocitat i la disponibilitat d’eines de videoconferència va permetre que el treball a distància fossi una realitat pràcticament de la nit al dia per una gran part dels treballadors al març del 2020. En l’actualitat, tot i que la majoria d’empreses —capitanejades pels gegants dels serveis financers i la tecnologia— defensen el retorn a les oficines, el treball híbrid i el treball a distància són una realitat assentada. El potencial pel teletreball es concentra en treballadors altament qualificats i en un nombre reduït d’indústries, ocupacions i regions, concentrats principalment en el sector de les tecnologies de la informació.

Aquesta nova realitat implica una mobilitat del factor treball que fins ara era més típica del factor capital i, en els darrers temps, de grups de població clarament diferenciats: grans patrimonis, pensionistes i consultors, entre d’altres. Les seves conseqüències són, per una banda, l’augment de la competència entre estats per atraure a aquests individus i, per l’altra, la constatació de que els règims d’immigració, fiscalitat i seguretat social, dissenyats a principis del s. XX, necessiten una actualització per adaptar-se als nous temps.

Quines són les principals qüestions d’actualitat?

En el camp del dret migratori, les anomenades golden visa o golden passports —existents en més de 100 països— són uns mecanismes que permeten a nacionals de tercers estats l’adquisició de la residència o —en un nombre molt més limitat— de la nacionalitat de l’estat receptor a canvi d’una contribució financera.

Les institucions europees són particularment bel·ligerants amb els règims d’adquisició de nacionalitat per inversió, alertant dels riscos que plantegen en l’àmbit de l’ordre públic i denunciant la mercantilització i la devaluació que suposen per la «ciutadania europea», un concepte que va néixer amb el Tractat de Maastricht al 1993. En l’actualitat, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea està analitzant la denúncia dels golden passaports maltesos per part de la Comissió Europea, que va considerar que eren contraris —entre d’altres arguments— al concepte de ciutadania de la Unió. La República de Xipre va abolir el seu règim en 2021 a resultes de la pressió de l’executiu comunitari.

En l’àmbit fiscal, la major mobilitat del factor treball implica un augment de la competència entre Estats per atraure contribuents —fenomen ja conegut a l’impost sobre societats, quan Irlanda va reduir el tipus impositiu de l’impost sobre societats del 32 al 12,5% en 1999 i va encetar una carrera per veure qui reduïa més l’impost—. El problema és que, mentre que la recaptació de l’impost sobre societats equival a un 10% dels ingressos dels països de l’OCDE, l’impost sobre la renda i les contribucions socials conjuntament suposen aproximadament el 50% d’aquests (o el 59% a la zona Euro), el que dona una imatge del potencial efecte nociu que aquesta carrera cap al fons pot suposar per les finances públiques.

Així mentre alguns estats únicament subjecten a tributació la rendes obtingudes al seu territori, altres estableixen tipus impositius reduïts o algun tipus de vacances fiscals (exempció d’impostos durant determinats anys).

La Comissió Europea està vigilant aquest procés per evitar que es produeixin situacions de competència fiscal deslleial, tota vegada que ja ha constatat que es poden produir pèrdues estimades de recaptació de 4.500 milions d’euros a l’any, quantitat que sense dubte augmentarà en el futur pròxim.

Les noves realitats de treball híbrid o teletreball també plantegen també reptes en l’àmbit de la fiscalitat internacional: qui té potestat per gravar el salari d’un treballador resident fiscal a l’estat A, que durant els mesos més durs d’hivern es trasllada temporalment a l’estat B i que presta serveis per una multinacional tecnològica de l’estat C? Fins ara, l’estat amb més probabilitats de sotmetre a imposició aquesta renda era l’estat on el treball s’exercia físicament però ja surten veus que defensen establir excepcions a aquesta norma o algun tipus de regla de repartiment dels ingressos, com ja s’ha plantejat en el marc de l’impost sobre societats per a entorns d’economia digital. També és necessari establir regles clares sobre retencions o obligacions de registre, entre d’altres. En l’àmbit de la seguretat social es plantegen problemàtiques molt similars.

La posició del Principat d’Andorra en aquest nou escenari de mobilitat internacional és més que satisfactòria. Andorra disposa almenys de quatre eines que donen cobertura a aquesta nova realitat: 1) les residències sense activitat lucrativa, antigament denominades residències passives —i encara conegudes com a tals—; 2) les autoritzacions de residència per a professionals amb projecció internacional; 3) les autoritzacions de residència per raons d’interès científic, cultural i esportiu; i 4) les autoritzacions d’immigració de residència per a persones estrangeres que contribueixen al desenvolupament de l’economia digital i l’emprenedoria —els anomenats nòmades digitals—. Els tres primers són sistemes validats internacionalment, amb determinades barreres d’entrada (com el dipòsit que s’ha de fer en el sí de l’Autoritat Financera Andorrana) i compten amb un procés d’escrutini rigorós; el quart entrarà en funcionament en el moment en què el Govern aprovi el seu reglament de desenvolupament.

A nivell impositiu, l’aplicació a aquests nou residents del règim fiscal general —igual per tots els residents fiscals al país— implica la inexistència de tracte preferencial i de risc d’erosió de la base de tributació, pel que tampoc seran qüestionats a nivell internacional, i és que la millor manera de defensar els privilegis és no tenir-los.