Personalitat narcicista
Dit breument: és algú amb un ego desmesurat i paral·lelament amb baixa autoestima, aleshores, per a equilibrar la balança emocional ha de recordar a tothom i de manera reiterada els seus assoliments. Explicat diferentment, és la creença sense base objectiva de ser els millors en la majoria d’aspectes de la vida, com per exemple: la sexualitat, l’aspecte físic, el treball, l’esport, la intel·ligència, la cultura, etc. Però igualment, encara que en els altres aspectes no ens considerem els millors pensem que esforçant-nos una mica, també ho seríem. Infravalorem els assoliments aliens donant a entendre que són inferiors als nostres i, per tant, no tenen molt mèrit. Amb aquesta última frase es pot deduir perquè sent narcisistes utilitzem tant el pronom personal jo, jo i jo. Així mateix, el narcisista no es cansa mai de repetir les seves virtuts i quan parla dels seus defectes, no pot evitar fer-ho de manera constructiva i a sobre, traient-los importància. És a dir, es considera deu o si més no, un ésser perfecte, algú que rarament s’equivoca i que quan ho fa no ho reconeix i busca qualsevol excusa per a justificar-se, tu, tu i tu teniu la culpa dels meus errors.
Malauradament, aquest comportament condueix cap a les mentides i la manipulació, buscant constantment l’aprovació social. És la necessitat d’agradar i quan percep que algú li pot fer ombra, intenta desfer-se d’ell com sigui. Igualment, s’ha de dir que és beneficiós tenir una idea positiva de si mateix però sense obviar la realitat quant a les comparacions amb els altres. No sempre serem els millors igual que tampoc serem els pitjors, però la persona narcisista no ho veu de la mateixa manera. Ella sempre es veu com la millor, confon les ganes de ser-ho amb realment ser-ho i encara que la societat la contradigui, és incapaç de veure la realitat diferentment. Però és que igualment, ser narcisista és molt estressant donat que hem de justificar totes les accions només per a demostrar que som els millors. Per això mateix les tres paraules més utilitzades per aquestes persones són: tinc, faig i soc més que tu reflectant així la seva poca empatia i la seva distorsió de la realitat atès que la interpreten com una competició constant i que l’únic resultat favorable és la victòria.
Però, s’ha de dir que hi ha diversos tipus de narcisisme només que en aquest article els englobaré en dos diferents, la persona que enfoca la seva bellesa i saviesa cap al menyspreu i la que ho fa cap a l’admiració, vol que la societat estigui al corrent de la seva existència. Menysprea qualsevol moment o acció que no sigui visible per als altres, és a dir, si els altres no ho veuen, no existeix i, per tant, no té sentit fer-ho. En aquest segon tipus predominen la necessitat d’atenció i el protagonisme, la persona es veu en la necessitat de ser el centre d’atenció. Es podria dir que és la immaduresa mental, la persona s’ha quedat estancada en l’adolescència, pot tenir 50 anys i comportar-se emocionalment igual que quan en tenia 15. S’inventa o exagera històries per a mostrar que és algú important i la resposta a aquest comportament la trobem des de dos vessants diferents. Una des de l’anyorança i l’altra, des de la mancança d’eines cognitives per aconseguir gaudir de les seves virtuts personals.
La primera és quan en l’adolescència la persona era popular perquè tot girava entorn d’ella: l’escola, la família i el carrer. La segona, per contra, és tot el contrari, la persona s’havia d’inventar una vida paral·lela per a no passar desapercebuda. Llavors, entra en el bucle de la mentida i l’exageració, donant com a resultat algú incapaç de relativitzar les situacions i de realitzar comparacions igualitàries. Igualment, com considera que rarament s’equivoca, està convençuda que sap de tot i es dona el luxe d’opinar sobre qualsevol qüestió, volent mostrar que és una experta en la matèria. Això últim s’anomena l’efecte Dunning-Kruguer: és un error d’interpretació de les nostres pròpies capacitats o coneixements, donant com a resultat la seva sobreestimació perquè les generalitzem a qualsevol àmbit personal. És una fal·làcia ‘interpretació, s’associen situacions que no tenen res a veure entre elles, com per exemple: no pel fet de ser bons economistes, significa també que siguem bons inversors; com tampoc ens podem considerar bons pastissers perquè siguem bons forners.
No és una associació lineal i encara menys sinònims, però, en canvi, la persona narcisista ho interpreta a l’inrevés. A més a més, exagera els conceptes arribant inclús a tenir deliris de grandesa i conseqüentment, acaba agafant-li gust a sotmetre als altres. En definitiva, acabo de resumir el primer tipus de narcisisme, l’enfocat en el poder, el que centra les seves virtuts cap al menyspreu dels altres. És la maldat en tota regla, és la suma entre el poder que li atorga la jerarquia social i la seva nul·la autoestima. Aquesta maldat és proporcional a la manca de confiança en un mateix, com menys es tingui, més dolenta serà la persona. Però de la mateixa manera que reflecteix la maldat amb el poder, també ho fa amb el victimisme. La qüestió és manar, donar ordres i influir emocionalment en els altres per aconseguir els seus objectius personals perquè una altra característica de la seva personalitat és l’egoisme.
Només mira per si mateix atès que menysprea i infravalora la resta de la societat, però això sí, no ho demostra obertament. En moltes ocasions lidera grups polítics, empresarials, una ONG, comunitat de veïns, etc. Actua de tal manera que sembla que estigui mirant pel bé comú però realment ho està fent per a satisfer el seu ego. Per a sentir-se important i matisar que si no fos per ell, el resultat seria bastant inferior a l’obtingut. És a dir, comparteix amb el segon tipus de narcisisme les ganes de mostrar la seva existència i la necessitat de fer-ho supera la seva capacitat de control. No pot evitar-ho, forma part del seu tarannà igual que la prepotència i l’arrogància les quals considera una virtut.