Natalia Mena

Si una cosa ha quedat clara en aquestes passades eleccions, és que les polítiques socialistes no atrauen gens a la classe empresarial dirigent del Principat. El paper dels partits que defensen aquests postulats és més complicat aquí que en altres estats, perquè els ciutadans amb dret a sufragi són pocs i no precisament d’estatus social treballador; per tant voler exportar l’argumentari de les esquerres de moda a la idiosincràsia de la societat andorrana ha quedat demostrat que no és una fórmula vàlida per aspirar a conquerir el poder en aquest racó del món.

Davant d’un escenari tan peculiar és necessiten polítiques singulars i específiques, que aportin nous enfocs més creatius, per tal de dibuixar un marc de pensament que sigui capaç de compaginar, d’una banda, l’economia de mercat, la iniciativa privada, l’assumpció de riscos per l’emprenedoria que genera riquesa, i fomentar la cultura de l’esforç i del talent, amb la demostració de sensibilitat pel benestar social, el medi ambient i el feminisme; i sobretot, a banda d’aquestes causes que també poden ser compartides per persones de dretes ja que, afortunadament, l’esquerra no té el monopoli del cor ni dels sentiments malgrat que el socialisme s’hagi volgut apropiar d’aquestes qüestions, l’essència que ha de procurar seguir defensant i que ha estat el gran valor que ha definit la seva raó de ser és l’eliminació de les desigualtats socials i la recerca de l’equitat. Trobar aquest equilibri entre els interessos econòmics i la consciència col•lectiva, entre la part pública i la privada, és al meu entendre un bon camí per avançar cap a un sistema més just en el qual la gran majoria de la població pugui sentir-se raonablement satisfeta. És evident que mai s’aconseguirà acontentar a tothom, però quan més ampli sigui l’espectre de gent que comparteix principis similars, millors condicions es donaran per afavorir la convivència i el correcte funcionament estatal. Per tant, la pregunta que em faig és la següent: seria possible una esquerra liberal?

En un territori amb les característiques del Principat, a priori hauria de ser viable un projecte més centrista, entre altres coses perquè una comunitat empobrida no és precisament una excel·lent carta de presentació per atraure res: ni turisme, ni inversió, ni civisme..., ben al contrari, es veuen agreujades altres tipus de problemàtiques com ara la delinqüència, les addicions o la decadència educativa. Per tant, els primers interessats en construir una adequada distribució de la riquesa haurien de ser aquells que pertanyen a la flor i nata d’aquest país, perquè que hi hagi uns quants milionaris i que la resta siguin pobres amb salaris precaris i sense capacitat de consum, l’únic que provoca és un desnivell que augmenta la bretxa entre les diferents capes socials. Apostar per una classe mitjana àmplia i forta denota prosperitat alhora que és clau per sustentar l’estructura organitzativa de l’estat de benestar. En conseqüència, s’ha de cuidar i vetllar pel terme mig, fonamental a l’hora d’encarar els aspectes conflictius, ja no des de la perspectiva de la lluita, sinó de la cooperació, malgrat que les necessitats o conveniències siguin molt diferents. És a dir, empresaris i treballadors estan condemnats a entendre’s, de manera que no és lògic que aquesta relació es gestioni des de la confrontació o disputa en comptes que des de la complicitat, el compromís i la implicació. Si realment es cultiva la voluntat de fer esforços que vagin dirigits a assolir aquest objectiu es podran començar a assentar les bases per una transformació en el lligam laboral en el qual ambdues parts puguin sentir-se beneficiades. 

Històricament s’ha anat avançant en aquest sentit, però sempre des de l’hostilitat, que acostuma a donar com a resultat vencedors i vençuts, per la qual cosa els que surten perdedors tendeixen a mantenir una conducta de rivalitat en comptes de col·laboració. En el pla conceptual, ja sabeu que el paper tot ho aguanta i en el moment de la pràctica totes les ideologies tenen vergonyes que amagar i pecats que confessar, però potser si s’abandonessin les posicions extremes o radicals i sorgís algú capaç de crear un conjunt associant i interconnectant el millor de l’ideari d’esquerres i de dretes, no ens hauríem de decantar per una opció o una altra. La balança es podria anivellar, elaborant una proposta plural, tranversal i polièdrica, que permetés incorporar una mirada més àmplia i oberta, que ens facilitaria adoptar una mentalitat cosmopolita i globalitzada. 

Estic convençuda que a la vida s’ha de sumar, però no ser per quin joc d’ous la gent s’entesta en restar, de manera que tot i que s’han fet intents per promoure alternatives de centre, al final les postures adquirides acaben desembocant permanentment en un cantó o en un altre, encallant-se en les definicions clàssiques de dretes i esquerres que actualment han quedat obsoletes i amaguen el no res o el dogmatisme. 

El socialisme andorrà faria bé de no equivocar-se en l’anàlisi del que ha passat en els últims comicis, incloure en la seva estratègia a l’empresariat i treballar per ocupar un espai central, moderat i acord amb l’estil de vida que es desitja per als seus habitants. Renovar-se o morir, s’ha d´evolucionar, s’ha de canviar, s’ha de mirar endavant, i s’ha de forjar un contrapès suficientment sòlid com per poder oferir un plantejament més inclusiu, sense que l’establishment se senti agredit. Ara toca convèncer, ja arribarà el temps de vèncer.