Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

Avui em perdonareu que comenci amb un títol irònic el meu article, però últimament mirant xarxes socials, com ara Instagram i Tiktok, escoltant entrevistes o veient YouTube, em trobo que aquestes van carregades de publicacions i vídeos que fan referència al bon pare. Fets tan quotidians en la vida d’un progenitor com portar el nen o la nena al parc, donar-li un biberó o canviar-li el bolquer, es tracten com a especials, heroics, i fins i tot sobrenaturals (sí, sí, tal qual), quan és el pare el responsable d’aquest. I és que els requisits que socialment es demanen per ser un bon pare, són escassos en comparació a la perfecció exigida per ser una bona mare, fins al punt que els casos en què s’ha donat aquesta distinció a les dones són tan pocs, que les bones mares semblen ser una espècie en extinció.

Si la dona surt a sopar amb les amigues, o fa un viatge de feina, cal que respongui a la inevitable qüestió d’amb qui ha deixat els fills, com si aquests fossin responsabilitat exclusiva seva. Haig de dir que quan les meves eren petites, en més d’una ocasió em vaig sentir temptada de dir que les havia deixat a casa preparant-li al sopar al seu pobre pare, ja que jo havia de marxar. Però saber que la meva ironia seria mal interpretada, em feia respondre que el «bon pare» s’havia ofert a prendre’n cura.

Tasques realment feixugues com estar presents en els grups de whatsapps escolars, se li assignen gratuïtament a la mare, perquè requereixen consumir un temps que aparentment els pares no tenen disponible. També és la mare qui s’ha de responsabilitzar de les relacions socials dels fills i filles. Així són les encarregades de comprar regals per a les festes d’aniversaris, d’organitzar activitats en els horaris no escolars i, només faltaria, d’aprendre’s tots els noms dels companys de classe.

No resulta massa just que sent les mares les que pateixin una transformació més gran a l’hora de portar una criatura al món, les que veuran alterada la seva vida professional i les úniques que canviaran el seu cos sense un tornar íntegrament enrere, no es considerin les autèntiques heroïnes del conte de la reproducció humana.

Potser el quid de la qüestió radica en el fet que, de forma genèrica, no s’espera massa dels homes que es converteixen en pares. Donem per fet que no canviaran la gran quantitat de bolquers que embruta un nadó al dia, no l’alimentarà, no es quedarà sense dormir tota la nit, no el vestirà, i molt menys li prepararà la roba necessària. Així que, a la mínima implicació masculina en les tasques relacionades amb la criança, se’l converteix en un superheroi, que a més resulta «la mar de tendre». I no parlem si a sobre és doblement «mono», és a dir, si a més de dur a terme alguna tasca associada a la criança, de les que les dones en fan cinquanta mil al dia, resulta que és guapo o famós, perquè aleshores ens desfem.

No es pot generalitzar, perquè com a tota norma, trobem excepcions. Però és un fet que en la societat actual ser un bon pare és tasca fàcil.

No obstant això, no tot és culpa dels pares, sinó que són les dones que els ho posen fàcil. Mentre ells es preocupen de perpetuar l’espècie (obviant el detall de «mantenir el cognom familiar»), elles els hi ha donat el carnet de bon pare pel simple fet de col•laborar en la rutina diària.

En una societat moderna com la que vivim, resulta curiós que encara tinguem un model tan patriarcal en el repartiment de tasques. Encara ara es considera l’home com a principal proveïdor de recursos i a la dona com a gestora de la llar, que porta inclosa els fills com a part intrínseca d’aquesta. I bo i que es pugui pensar el contrari, el fet de ser una mare treballadora no canvia aquest concepte, perquè treballar per una dona que té fills es considera sovint una elecció i no un requisit per l’economia familiar. Així, les mares treballadores, no són idolatrades com es podria arribar a pensar, sinó que probablement es consideren unes masoquistes que volen demostrar el que no cal.

I aquest és un model que s’ha de canviar. Ni les tasques domèstiques ni, molt menys, els fills, són patrimoni de la dona. En realitat, no pertanyen a cap dels dos, sinó que són una responsabilitat conjunta, que cal repartir de forma equilibrada. Això no vol dir que fem una llista al 50%, sinó que cal adaptar de forma flexible les tasques en funció de la disponibilitat de cada membre de la parella. I en el cas dels fills a més, es requereix un treball en equip. Ja que cal parlar i decidir de forma conjunta no només qui, sinó com, es duen a terme les tasques, perquè aquestes porten implícita una manera d’educar-los.

Hem d’evolucionar de manera que les noves generacions creixen sense saber si planxar és cosa d’homes o de dones, que no associïn l’aspiradora, ordenar armaris o portar el sou a cap dels gèneres. El concepte «ajudar a casa» ha de desaparèixer del seu vocabulari. Els progenitors han de portar els nens i les nenes al parc, canviar-los els bolquers, preparar el dinar i implicar-se en les tasques escolars indistintament. Aleshores sí que realment tots serem uns bons pares i unes bones mares.

Enginyera de camins i cap d’obra