Francesc Guillaumet Periodista

Com que a l’excursió de final de curs vam visitar Madrid en lloc d’Itàlia o Gran Bretanya el meu col·legi (del que em sento orgullós) ens va fer una ruta per la villa y corte i pels seus monuments més sonats. El Palacio de Oriente, San Lorenzo del Escorial (aquí em va fer respecte fins i tot baixar a la cripta on hi ha des dels Reis Catòlics fins a Felip V) o el Casón del Buen Retiro són alguns dels llocs que vam visitar. De l’excursió, a part de tot això que explico, em va fer gràcia sobretot el convent de Pozuelo de Alarcón on ens hostatjàvem perquè els frares que se’n cuidaven havien fet vot de silenci i el principal repte de tots nosaltres era fer-los parlar. És a dir, els vam cosir a preguntes per veure si queien en la temptació, tot i que no n’hi va haver cap que passés del somriure de cortesia. L’excursió, però, va ser un èxit i tant jo com els companys de classe la recordem amb molt afecte.

Deia que l’apartat històric va tenir un protagonisme especial en aquesta visita. I potser per això el principal toc de color el vam donar els propis alumnes, nois i noies. Al meu curs érem molt de bàsquet. Jo jugava al CENG d’Artesa de Segre i la resta de companys a l’INPACSA del Balaguer. Com és evident tots esperàvem amb candeletes el partit contra l’Andorra per convèncer els pares de comprar els millors quets Nike del mercat, unes bambes que al Principat trobàvem a preu raonable, però que al meu poble eren molt més cars. Si dic això és perquè a l’excursió a Madrid vam convèncer les monges i el professorat que ens acompanyava de canviar un sopar de gala en un restaurant de la Puerta del Sol per la semifinal de la lliga ACB de bàsquet que jugaven el Real Madrid i l’Estudiantes al Palacio de los Deportes. La germana Roser, que com nosaltres era molt de bàsquet, li va semblar bé la idea i uns quants valents vam recollir els diners (la suma pujava força tot plegat) i amb metro ens en vam anar a comprar les entrades. Sabonis jugava al Madrid i a tots ens va al·lucinar veure’l de tan a prop. Tot i que la majoria érem del Barça tenir a pocs metres el gegant lituà que també coneixíem per la seva participació en la selecció de l’URSS (Lituània encara no s’havia independitzat llavors) va ser una experiència de nivell per tots nosaltres. Personalment, però, jo em fixava més amb Rafa Vecina, base de l’Estudiantes i internacional per la selecció espanyola en diverses ocasions, perquè jo també jugava en aquesta posició tot i que l’entrenador a vegades m’encomanava el paper d’escolta.

D’aquell viatge, però, a part de la semifinal de l’ACB que va guanyar el Madrid em recordo especialment de la visita al Valle de los Caídos. Sabent de la nostra simpatia sobiranista els professors ens van avisar. «No feu cap disbarat que aquí al Valle de los Caídos hi ha un servei de seguretat molt fort», ens van dir. Evidentment, ho deien perquè sabien que la majoria trigaríem poc a atansar-nos a la tomba de Franco i de José Antonio per deixar-ne anar alguna de gruixuda. Però no va fer falta. Em penso que tots nosaltres vam quedar impactats de la grandiloqüència d’aquell mausoleu construït per presoners condemnats a treballs forçats després de la Guerra Civil. Per dir-ho clar (i tothom d’Andorra que hi hagi estat segurament compartirà aquesta sensació) el Valle de los Caídos fa por. O feia por, perquè arran de l’aprovació de la Llei de Memòria Història ara ni tan sols se’n diu així perquè li van canviar el nom pel de Valle de Cuelgamuros. Sigui com sigui, però, les seves estàtues, la seva estructura i fins i tot els materials de marbre de l’interior feien posar la pell de gallina. Tant se val que allí encara hi hagués enterrat Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera. Aquest detall només és un afegit més a les males vibracions que transmet aquell lloc. De fet, només deu fer trempar als fatxes dels diferents grupuscles de la Falange que cada 20 de novembre, coincidint amb la mort del dictador, s’hi aplegaven fa no pas tants anys. Ara, amb la Llei de la Memòria Històrica i el trasllat de la tomba del dictador, potser ja no els és possible. Seria el convenient, d’altra banda.

Doncs bé. Tornant al tema. Aquell lloc fa por. Després que el 2019 es traslladés les despulles del generalíssim ara ja només hi quedava José Antonio, a part dels milers de cossos de soldats republicans que s’hi van traslladar a la cripa sense el beneplàcit de les seves famílies. I finalment aquest dilluns se les emportaran a un altre cementiri. Ja era hora que així fos perquè als dictadors o als inspiradors d’ideologies totalitàries com la que va impulsar José Antonio Primo de Rivera no se’ls ha de facilitar cap espai públic. Que el venerin els seus familiars més íntims i en la més estricta intimitat si pot ser. Ara bé. Tot i que sense Franco ni sense Primo de Rivera em penso que el Valle de los Caídos (o de Cuelgamuros si es vol) continuarà fent posar la pell de gallina. Aquell mausoleu es va fer pel que es va fer (honrar l’antic règim i els seus sanguinaris dirigents) i malgrat que es treguin les despulles d’ambdós personatges allò continuarà fent olor de naftalina. Que hi vagi qui hi vulgui, d’altra banda, que a mi no m’hi veuran pas més. Quan torni a Madrid (que aquest estiu també hi vaig passar uns dies) prefereixo passejar-me per la Puerta del Sol, remar amb el meu fill al llac del Buen Retiro o gaudint dels músics que a peu de carrer interpreten sonates de renom. Pel que fa a mi prefereixo oblidar-me d’un Valle de mal averany que amb les restes de Franco i José Antonio o sense continuar representant ben bé el mateix del qual ha estat sempre. La història, per molt que es vulgui, no es pot girar com un mitjó. I l’imaginari col·lectiu, que és el que preval en aquest cas al parlar del Valle de los Caídos, tampoc.