Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

En més d’una ocasió, tots hem sentit dir allò de què «aquesta feina és només per a dones o aquesta altra és feina d’homes». És usual que quan pensem en feines relacionades amb sectors com la construcció i el transport, el primer que ens vingui al cap són homes. En canvi, quan pensem en tasques de cura de nens i de malalts o de neteja, les relacionem de forma automàtica amb dones. I això és encara més marcat quan parlem de professions que s’acompanyen d’un títol acadèmic. Així, ocupacions de direcció i de gerència o professions relacionades amb física, química, matemàtiques o enginyeria, es consideren d’homes i d’altres ocupacions relacionades amb ciències socials, de la salut o comptabilitat, administració i oficina, són de dones. I tot això sense oblidar-nos que són les dones qui realitzen la gran part de la feina dintre de les llars, que venen sovint implícites, de forma automàtica, en la condició de dona.

La realitat és que ens costa imaginar-nos a una dona en ocupacions tradicionalment «masculinitzades». És un costum cultural el que identifiquem determinades professions amb la condició d’home o de dona. Però això no hauria de ser així, i de fet, la història està plena d’exemples que ens indiquen el contrari. Per què un nen no es pot dedicar a la costura, quan Christian Dior o Yves Saint Laurent han estat modistes de gran renom? Per què una dona no es pot dedicar a la ciència, si Marie Curie va ser la primera persona que va guanyar dos Premis Nobel?

És més que probable que, per a molts, una diferència òbvia que fa la distinció, és la força física. Però no crec que les tasques assignades històricament a les dones tinguin el seu origen a la naturalesa, sinó en la societat. Potser sí que hi ha homes que tenen més força, però no tots els homes tenen una gran força física (i estic segura que a més d’un o d’una ens ha vingut al cap alguna persona en concret) i resulta curiós que bo i així, tinguin més dret a obtenir una feina només per la seva condició de gènere, que dones altament qualificades per la seva condició física. Cal considerar a més, que la dona ha anat millorant la seva forma física, probablement perquè ara se li dona l’oportunitat de preparar-se i abans aquesta disciplina estava reservada al món masculí. Tampoc podem deixar de banda el fet que la força física està passant a un segon pla en molts camps, com ara el de la indústria que clarament estava masculinitzat, ja que s’estan incorporant eines que disminueixen aquesta necessitat de la poc agraciada anomenada força bruta. En definitiva, el sexe no pot ser un factor limitant per a una professió amb unes exigències físiques determinades, en la que no importa ser dona o home sinó complir amb aquestes.

D’altra banda, tots som conscients que l’associació de gènere a les professions no és la mateixa a totes les franges d’edats. Els nens i nenes somien amb quina professió exerciran quan siguin grans, ja que forma part de l’horitzó de futur que un imagina en la seva infantesa. I aquests somnis donen dret a pensar que en Pau serà metge com l’avi, i la Marta serà veterinària perquè li agraden les mascotes, i de la mateixa manera, en Guillem serà perruquer perquè li encanten els recollits i la Laia serà química perquè li fascinen els experiments. I no podem ser nosaltres els que posem barreres de gènere als petits i petites perquè somiïn amb el seu futur.

Ara com ara, teòricament, les lleis garanteixen la igualtat, però a la pràctica, les mentalitats i actituds de les persones no es canvien només amb lleis. Per això fa falta intervenir directament, reconeixent la discriminació per gènere, per a poder eliminar-la. Tot fa pensar que l’educació és un dels pilars bàsics que pot garantir la igualtat d’oportunitats a noies i a nois, és a dir, que no hi hagi gènere en les professions. I podem pensar que això encara està lluny, però experiències d’altres països demostren que una orientació escolar no discriminatòria és un requisit bàsic que pot corregir els desequilibris existents. És necessari potenciar en les noies i en els nois l’elecció de carreres i professions no tradicionals, ja que en moltes ocasions aquestes no són concordes amb les seves capacitats, destreses i gustos, encara més, responen a models estereotipats que fan perpètua la segregació ocupacional.

Així, per a canviar la situació actual és necessària la implicació de tothom, i no són les nenes i les dones les que han de canviar per a adequar-se a la norma, es tracta de modificar el sistema educatiu, reflex de la societat, que assigna rols laborals en funció del sexe.

Però no és només l’educació que ha de variar. Les petites passes han de començar en un entorn més proper, el de la família, ja que aquest és l’entorn que dona més seguretat i que fomenta l’autoestima. I arribats a aquest punt em veig obligada a citar la meva experiència personal. Quan vaig decidir que volia dedicar-me a la construcció de grans obres i que, per tant, seria enginyera, jo tenia només onze anys.

Des del primer moment, vaig rebre el suport necessari a casa. El meu pare sempre em deia que la meva educació seria el seu gran llegat, i és que a casa no teníem una gran fortuna, però d’educació mai no ens va faltar, ni de la intel·lectual ni de la moral (la que treballa els valors). Ell sempre ha cregut que jo estava prou preparada per construir, per ser enginyera i per no deixar que ningú em subestimés. La meva mare crec que no va veure les coses tan clares al principi, però sempre m’ha fet pensar que en aquesta vida jo podria aconseguir tot el que em proposés, i potser falta de raó no en tenia. El que és realment important, és que el fet de créixer sabent que la meva condició de dona no em limitava els somnis va fer que es fessin realitat. 

I aquest és el llegat que jo li vull deixar a les meves filles, fer-les conscients què les professions no tenen gènere, només requereixen aptituds i actituds, i d’això no ens en falta!

Enginyera de camins i cap d’obra.