Una metàfora de l’eternitat
El compositor, músic, activista i actor japonès Ryüchi Sakamoto ens ha deixat aquesta darrera setmana de març. És l’ocasió sens dubte de repassar el conjunt de la seva obra i de la seva personalitat. Pioner en el camp de la música electrònica ha destacat sobretot com a compositor de bandes sonores.
Polifacètic, ha sabut passar d’una experimentació d’avantguarda a un cert classicisme, inspirant-se sobretot en Debussy, Bach o fins i tot Satie. El seu amor declarat pel cinema, una de les seves passions i que el situava com a fervent admirador de Jean-Luc Godard o d Andrei Tarkovski ens ha ofert unes composicions de primer ordre. Va obtenir l’Òscar a la millor banda sonora original amb la música de la pel·lícula L’últim emperador del director italià Bernardo Bertolucci. També cal recordar la seva composició musical pel film El cel protector, dirigit també per Bertolucci, i de forma recent, la de la pel·lícula El renascut del director mexicà Alejandro González Iñárritu. Una de les aproximacions més reeixides a la figura de Sakamoto és sens dubte el documental Sakamoto: coda del director Stephen Nomura Schible. En aquest film del 2017 i de 1h40 de durada, rodat al llarg de cinc anys, es fa palesa la seva sensibilitat no només artística sinó mediambiental. En una de les primeres escenes se’ns mostra la seva reacció al poder tocar un piano que va patir els estralls del terratrèmol i del tsunami de Fukushima i que va ser trobat finalment surant en un espai inundat.
El músic va afirmar aleshores que tocar aquest piano havia estat ben bé com el sentir el cos d’un piano que s’havia ofegat. La malaltia que el va començar a afectar uns tres mesos després d’haver visitat amb l’equip de rodatge la zona restringida de Fukushima el va empènyer sens dubte a reflexions de caire metafísic, afirmant que es sentia fascinat per la noció d’un so permanent que no es dissipés amb el temps, un so que fos una metàfora de l’eternitat. Sempre apareixen correspondències i sincronies: no podem deixar de pensar que la desaparició de Sakamoto provocada per un càncer va ocórrer mentre en el seu Japó natal es celebrava una de les festes més emblemàtiques i antigues del país, anomenada Hanami.
Aquesta consisteix en contemplar la floració dels cirerers, per tant les dates de la festivitat varien segons la meteorologia. La gent acostuma a gaudir d’un pícnic en els parcs per a no perdre’s l’espectacle esponerós de la natura materialitzat en l’eclosió de milers o milions de flors de cirerer. La cultura nipona, fortament modelada per el shintoisme, a més del budisme, mostra una connexió especial amb el seu entorn natural.
El shintoisme, una forma d’animisme, es basa en la veneració d’uns esperits o genis sobrenaturals que es troben en la natura mateixa. La flor de cirerer, o sakura, ha estat un emblema dels samurais ja que aquests guerrers ferotges aspiraven a morir en el moment del seu màxim esplendor, imitant d’alguna manera la flor de cirerer que no es marceix a l’arbre sinó que es veu enduta per el vent abans del seu procés de deteriorament. Sakamoto malgrat posseir una faceta d’activista, no era un guerrer, i tot i haver creat bellesa a través de les seves mans i la seva ment, no s’ha vist deslliurat d’haver d’entomar una darrera etapa de camí amarga, la que ens acostuma a pertànyer com a humans. Pel que fa a la metàfora de l’eternitat que ell cercava en algun element sonor, com una mena de clau secreta, aquesta reposa sens dubte en el conjunt de la seva obra que ha fet d’ell un creador irrepetible i per tant, etern.