Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Tots dos conceptes estan relacionats amb el benestar, el primer ens diu que la persona exploradora és algú curiós, amb ganes d’aprendre i descobrir noves maneres de viure (crear o modificar les seves rutines diàries). Per la seva banda, el segon ens defineix la capacitat d’agrair els nostres assoliments, amb la qual cosa, gaudim del que fem i tenim, som conscients d’això i, per tant, ho assaborim al màxim, sense haver de donar explicacions a ningú. Dit d’una altra manera, tenim sempre en la ment que res és etern, ni la salut, ni la gent que ens envolta, tots tenim una data de caducitat. Amb la qual cosa, no perdem el temps i és més, volem treure-li el màxim partit perquè valorem l’esforç invertit a aconseguir els objectius. No obstant això, la qüestió radica a no deixar-se arrossegar per les emocions del moment i acabar sent just el contrari, un transeünt. Algú que es mou per simple inèrcia, seguint les directrius de la societat i sobretot, per les necessitats autoimposades. Obligacions innecessàries però interpretades com a indispensables per a sobreviure o almenys, per a no passar penúries.

Un malestar infundat, totalment subjectiu i provinent de creences alienes però assimilades i instaurades en la nostra manera de veure la realitat. Són pensaments que dinamiten el camí a la felicitat pel fet que inciten als deutes socials i/o econòmics, impossibilitant així gaudir del temps lliure atorgat pel nostre treball. S’ha invertit el sentit de la vida, no es treballa per a viure, sinó que es viu per a treballar, per a pagar els compromisos. D’igual manera, un altre factor distorsionador de la felicitat és no valorar el que posseïm o fem, ja que en comptes d’estar alegres pel que som i/o tenim, estem tristes pel que ens falta i malauradament, vivim constantment en l’anhel de l’aliè, valorem més les possessions dels altres que les nostres pròpies. D’altra banda, els beneficis de la suma de tots dos conceptes és que aprenem a relativitzar les situacions, donant com a resultat l’estima pel que tenim i lluny d’abandonar les activitats per avorriment o desgast, ho fem per a millorar.

Volem canviar-les o modificar-les perquè hem aconseguit el nivell desitjat i el mateix cos ens en demana més. Amb això vull aclarir que la síndrome de l’explorador es caracteritza per l’avorriment dels èxits, és a dir, qui el sofreix, passat un temps d’haver-los aconseguit deixa d’apreciar-los i allò amb què tant gaudia, ara l’atabala o ja no el satisfà tant i decideix canviar-ho. Vol reptes constantment, però recorrent a l’hedonisme la sensació de malestar no és tan pronunciada, atès que relativitzem les situacions com he escrit anteriorment. Amb la qual cosa, el plaer pel que fem mai desapareix, en tot cas, es transforma en energia per a aconseguir altres objectius. Explicat en altres paraules: la persona exploradora no interfereix en la seva evolució personal perquè amb cada lectura i/o documental que interioritzem la nostra percepció de la realitat es modifica.

Llavors, l’activitat que tant ens agradava deixa espai a la següent que segurament serà semblant, però aquest punt de novetat és la cirera del pastís. No obstant això, el transeünt interfereix constantment en el seu recorregut, no deixa fluir les situacions i pretén controlar-les per complet, no deixant espai a la improvisació i encara menys, a la novetat. D’altra banda, l’explorador està en constant innovació i encara fent activitats semblants reviu les mateixes experiències plaents. Són activitats o situacions que li suposen un repte personal, són un esforç cognitiu que l’obliguen a implicar-se per complet i, per tant, són una font més de plaer.

En definitiva, veient la seva manera de pensar pot inferir-se que el seu modus vivendi és gaudir amb cada acció que realitza. Tot i que des de fora pugui veure’s com algú inquiet i fins i tot hiperactiu, la realitat és totalment diferent, és algú curiós i optimista. Aquest positivisme prové de la seva interpretació dels fets, ja que encara que no sempre aconsegueix els seus objectius personals, sense cap dubte, aprèn una lliçó del procés. En el fons és el que cerca, millorar i potenciar les seves aptituds i per a això mateix interpreta el fracàs com una lliçó, sap que és tan necessari com el triomf, ambdós van de la mà, el primer és el camí per arribar al segon. La saviesa d’una persona no s’aconsegueix aprovant sempre els reptes a la primera, en més d’una ocasió s’han de repetir les lliçons i inclús modificar-les perquè s’adaptin a la nova realitat.

Igualment, gràcies al seu caràcter té un llindar alt a la frustració, amb la qual cosa, interpreta el fracàs com una oportunitat per a millorar. A vegades sap que no s’ha esforçat prou i en unes altres, és conscient de l’esforç requerit i accepta que no ha estat a l’alçada i, per tant, decideix millorar. A continuació i com a últim paràgraf de l’article vull descriure les característiques d’aquestes persones: La seva zona de confort és qualsevol lloc on es trobi a gust, amb la qual cosa, mai l’abandona; S’adapta a qualsevol ambient, clima i circumstància social.

Gràcies al seu alt llindar a la frustració li agraden els reptes i és més, els aprofita per a millorar les seves capacitats intel·lectuals. Això sí, sempre valora els beneficis i els perjudicis, no es llença a la piscina sense saber nedar demostrant així la seva personalitat, algú responsable i proactiu.