Natalia Mena

L’eslògan de la campanya de demòcrates es pot afirmar que ha funcionat a la perfecció; curt, clar i rotund no deixava interrogants del que s’estava demanant fent bona la coneguda dita de «lo breve si es bueno dos veces bueno» o traduït al català poques paraules i ben dites, és més m’atreviria a assegurar que ha aconseguit anar més enllà del que reclamava, perquè la credibilitat així com la fiabilitat assolida en els resultats de les darreres eleccions, denoten que l’entusiasme per aquesta formació ha ratllat gairebé el credo. 
Aquesta convicció, fidelitat o lleialtat han estat tan contundents que ha proporcionat via lliure, perquè es constitueixi el nou executiu sense gaires mals de caps. Per tant, si no passa res extraordinari el 26 d’abril s’instituirà el Consell General i la investidura del Cap de Govern està prevista per la setmana del 8 de maig. Algunes veus han volgut posar en dubte el sistema, el procediment, el recompte de vots i fins i tot s’ha qüestionat la cadena de custòdia dels sufragis emesos a la Batllia. Em genera certa inquietud que a les democràcies modernes s’estigui instal·lant el costum de no acceptar la derrota així com de buscar conspiracions, males praxis i tota mena d’arguments estrafolaris amb la finalitat d’embarrar, enredar i de desprestigiar un mètode que segurament no és perfecte, però que és el que ens hem donat els ciutadans dels estats més avançats i progressistes per tal de no viure sotmesos sota altres fórmules molt menys recomanables. Aquesta conducta em recorda molt a la dels aficionats o determinats equips de futbol que quan perden sempre és culpa de l’àrbitre. És evident que al Principat es dona una circumstància curiosa, ja que vivim unes 80.000 persones aproximadament d’aquestes menys de la meitat són andorranes amb dret a vot és a dir unes 30.000, d’aquestes si comptabilitzem que el percentatge que ha acudit a les urnes és del 60% ens queden 18.000 i finalment d’aquesta quantitat unes 8.000 han donat suport el partit que ha sortit electe amb majoria absoluta, per tant, residim en un estat en el qual ha votat un de cada deu individus, com a dada no deixa de ser peculiar, però no il·legítima. Doncs, aquestes són les regles de joc establertes en una nació que intenta adaptar-se alhora que equiparar-se a les societats més avantguardistes del món, de manera que els residents que desenvolupem el nostre projecte de vida entre aquestes encantadores muntanyes; treballem, contribuïm pagant els nostres impostos i produïm riquesa pel país, però no participem de les grans decisions que afecten la quotidianitat així com al futur de la seva població i si t’agrada bé i si no ja saps on és la frontera, carretera i manta per torna al teu lloc d’origen en el meu cas a Espanya a pagar el 21% d’IVA un altre tant d’IRPF, IBI, brossa, circulació, patrimoni, successions, etc. i feliçment quan toqui vas a votar, perquè continuïn saquejant-te els uns o els altres. La decisió d’emigrar no és fàcil, però quan la prens has de ser conscient així com mentalitzar-te a què t’has d’integrar en el funcionament del territori en el qual t’instal·lés pel bo i pel dolent amb totes les seves conseqüències. Aquí si hi ha una idea subjacent que es desprèn quan trepitges aquest entorn natural és que Andorra és dels andorrans de manera que els de fora poden venir a treballar, a portar els seus diners, a invertir en el desenvolupament o el creixement de la localitat, a gaudir dels avantatges fiscals, però no a donar-los lliçons de com ha de ser la seva organització estatal o com han de fer les coses, perquè resulta que no els hi ha anat tan malament han passat de la pagesia a convertir-se en famílies de negocis, algunes d’elles fins i tot milionàries. Malgrat que la falta de mà d’obra, de l’excessiva rotació de personal, dels escassos recursos humans o de la dificultat de retenir el talent així com de frenar la seva fuga són aspectes que no els preocupen massa, és a dir que els que vinguin puguin marxar no els importa el més mínim, perquè saben que n’arribaran d’altres, per tant, no els tremola el pols en referència aquest tema, pel que estan convençuts de no cedir ni un mil·límetre de terreny als estrangers. Davant aquest panorama que es pot esperar d’unes eleccions al Principat? Doncs que passi al que ha passat, que el reduït nombre de nacionals que té veu i vot hagi atorgat carta blanca a la continuïtat de les polítiques dels amos del país, perquè és inequívoc que ningú anirà en contra dels seus interessos perjudicant-se a si mateix. Resulta sorprenent que després d’un procés electoral contínuament s’obri un debat sobre les deficiències, defectes o mancances del sistema, quan prèviament tothom és coneixedor de quines són les normes, per tant, si efectivament existís un neguit real vers aquest assumpte, no penseu que algú s’hauria ocupat ja de canviar el mecanisme?, si no es fa és perquè no hi ha autèntica voluntat, perquè no interessa. Queixar-se és lícit faltaria més, tothom pot prendre’s la llicència d’una rebequeria, no obstant serveix per desfogar-se i poc més si aquesta protesta no va acompanyada d’una viable i veritable solució. En aquest sentit, només cal observar la indiferència que han tingut els propis partits polítics en enfront de la impugnació del plebiscit. I ja per acabar el que m’ha deixat al·lucinada és la petició de la repetició d’eleccions, però de debò que hi ha qui creu que si es tornessin a realitzar els comicis sortiria quelcom diferent? Es diu que la fe mou muntanyes o potser com va dir Octavi Paz diplomàtic Mexicà i Premi Nobel de literatura al 1990 «la democràcia és el règim de les opinions relatives».