Natalia Mena

Després de conèixer el resultat final dels comicis del passat diumenge de Rams, més d’un s’ha quedat sense paraules en veure com es consolidava de forma incontestable una majoria absoluta de l’opció que ha estat criticada fins a l’avorriment per les seves polítiques caciquistes; pel desmesurat creixement urbanístic que ha distorsionat l’entorn natural i l’encant d’aquestes muntanyes; per l’ombra de la corrupció que ha planejat damunt d’alguns dels seus membres; per la manca de solucions pel que fa a la problemàtica de l’habitatge; per la polèmica operació del projecte Grifols a Ordino; per l’opacitat en les negociacions de l’acord d’associació amb Europa; per la falta de diversificació de l’economia; pel descontrol de la inversió estrangera; pel desprestigi de la imatge exterior que s’ha promogut des de determinats mitjans de comunicació, i espera’t que encara no s’ha acabat.

Malgrat tots els retrets, comentaris, llengües verinoses i altres improperis que s’han pogut escoltar a tort i a dret a qualsevol racó del Principat, així com a tertúlies o converses en què no deixaven estaca en paret, el dia de les eleccions la boira va escampar i el descontent es va esfumar com per art de màgia. Fins el punt que escolta, el país dels Pirineus sembla una illeta sense mar en la qual cap turbulència de les que es produeixen al seu voltant ha afectat la seva estabilitat i bona marxa. La banca tanca l’exercici 2022 amb uns beneficis espectaculars; la crisi climàtica no passa per aquí ja que aquesta temporada s’està a prop d’assolir un gran rècord de forfets a la macroestació de GrandValira; el turisme i el comerç continuen sent el motor d’aquest microestat de manera que, de sobte, tot va com una seda, i allò que preocupava i tensava l’ambient abans del plebiscit s’ha diluït per deixar clar que les elits continuen sent els amos de l’estat, i que no tenen previst cedir el poder.

Aquesta victòria aclaparadora ha estat una sorpresa, inclús per als vencedors. Ni ells mateixos en les seves millors previsions haurien pensat en obtenir un recolzament tan evident; de fet, la mateixa nit electoral estaven entre emocionats i desconcertats, sense exhibir una gran eufòria, i procurant ser mesurats en les seves declaracions, suposo que al·lucinant encara del suport que han obtingut d’una societat que ha revalidat que l’establishment no es toca, i punt.

La resposta de la ciutadania andorrana ha estat rotunda i contundent per més que alguns insisteixin en buscar-li tres peus al gat qüestionant el sistema amb arguments fluixos i sense proves. El poble ha parlat, i ha manifestat que vol les coses com estaven, que els canvis, els experiments només amb coca cola, o que els aprenents de bruixots expressió que es va popularitzar una mica abans que comencés la campanya, la qual va aixecar força polseguera no estan fets per un territori que prefereix boig conegut que savi per conèixer.

D’altra banda, l’esquerra en aquesta nació ni està ni se l’espera, segurament perquè la classe treballadora no vota. La gran majoria de la població són de fora, i per tant la seva veu té poc pes per no dir cap, de manera que la seva representació és la que és, minoritària; poden anar colant idees progressistes com la del avortament, però no gaire més.

Per rematar la jugada, si a algú li quedaven dubtes que el seus sacrificis o renúncies serien recompensades i es pagarien els favors prestats perquè existia un acord previ, és que és molt ingenu o va molt perdut. Ningú que no estigui de l’ala es dispara un tret al peu o es fa l’harakiri per agraïment desinteressat, així que més val que agafin una cadira i esperin asseguts, perquè la legislatura és de quatre anys i s’intueix complicat un gest en aquest sentit.

Per tant, res nou sota el sol, tan sols una mica de prudència i autocrítica perquè encara queden les comunals a finals d’any i s’ha de dissimular una mica el goig. Tanmateix, si aquestes surten igual de rodones que les generals, el paisatge es tenyirà de taronja transmetent el missatge que malgrat tot existeix un statu quo intocable que serà molt difícil que es deixi arrabassar la sobirania. De fet, s’ha intentat des de tots els flancs (terra, mar i aire) i l’únic que s’ha aconseguit és l’efecte contrari. En aquesta direcció m’atreviria a afirmar que algunes maniobres realitzades per adversaris o detractors només han servit per victimitzar i no pas per enfonsar com es pretenia.

Si hi ha alguna cosa que ha quedat palesa en tot aquest teatre és que hi ha gent que fa molta comèdia; moltes persones que diuen A i després fan B; moltes que recriminen, maldiuen o desaproven, però que a continuació recolzen allò que fa uns instants acaben de criticar o han deixat com un drap brut. En definitiva, s’ha pogut observar un comportament de falses aparences que havia generat unes expectatives de transformació que eren inexistents i absolutament fictícies. És obvi que s’ha de lidiar amb aquest panorama, que resulta ser bastant característic d’un indret com aquest on els encanta fer-se l’andorrà.