Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Sembla un tabú reconèixer que estem bé, contents, alegres, feliços i que la vida ens somriu. Anem pel carrer i quan li preguntem a algun conegut com es troba, rarament ens contesta que està genial. La majoria de vegades ens diu: vaig fent, podria ser millor, estic malament, estic enfonsat, etc. Però és que no importa en quin moment de l’any ho fem, ni les circumstàncies personals per les quals puguin està passant, quasi sempre són les mateixes respostes. No importa si la persona ha tingut un ascens laboral, s’ha casat, separat, ha tingut fills, li ha tocat la loteria, ha canviat de vehicle, s’ha hipotecat, etc. sempre s’enfoca en la part negativa del dia o de les situacions. Per molt petites que siguin, sempre les valora més que les neutres o positives i és clar, així és impossible ser optimista. Igualment, també hi ha la creença de què si festegem els assoliments i/o mostrem la nostra alegria, sempre hi haurà algú que ho espatllarà. És una creença adivinatoria, la persona creu que és capaç de predir el futur perquè en alguna ocasió ha dit que faria tal cosa i per circumstàncies de la vida no la va poder portar a terme i automàticament ho ha relacionat amb el fet d’haver-ho dit amb anterioritat.

Entra en l’anomenat pensament màgic, creure que pel fet de pensar en les situacions o coses, es fan realitat. També s’ha de dir que aquesta manera de pensar és molt comú entre la gent que utilitza frases fetes, com per exemple: avui és un gran dia, però segur que vindrà algú i l’espatllarà o també, la felicitat es viu en silenci, així ningú ens l’espatlla. Són frases que impossibiliten gaudir dels assoliments, però encara que només siguin paraules, el nostre cervell les interpreta com certes. Però, és que a més a més, l’última frase és destructiva, és increïble com hi ha gent que està convençuda que les bones notícies es viuen en silenci, impossibilitant així gaudir d’elles i malauradament, entra en un bucle de negativitat. És més, aquesta manera d’interpretar la realitat no té sentit, ni cap, ni peus, donat que la persona s’enfonsa ella mateixa en el fang i li és impossible de sortir perquè el seu comportament està motivat per la por, en comptes d’estar-ho per l’alegria de viure. La por a defraudar als altres o al que diran és tan intensa que obliga el cos a emetre les conductes més adaptatives per a revertir la situació i no caure en l’ansietat o la depressió. És una lluita constant entre l’organisme i el cervell, estan buscant la lògica i la coherència per a unificar-les amb la realitat viscuda per la persona.

Això, per una banda, i per l’altra, està la gent que mai està contenta i tot ho troba insuficient. Les seves frases més utilitzades són: podria ser millor i no és suficient o no és, per tant. Són frases que mostren el seu malestar o la seva falta d’eines cognitives per a interpretar la realitat d’una manera més positiva. Encara que sembli una ruqueria, la nostra manera de parlar-nos a nosaltres mateixos i/o de fer-ho amb els demés ens condiciona l’estat anímic. És a dir, podem lamentar-nos o estar agraïts de la situació actual, l’esforç és el mateix, però el resultat és bastant diferent. Sent agraïts, interpretem la nostra rutina diària com una novetat i automàticament, la gaudim cada dia. Som conscients que és una manera de viure voluntària o si més no, no imposada per ningú. Per tant, la gaudim donat, que acceptem les conseqüències sorgides del nostre comportament i encara més, és molt poc habitual que no contestem de forma positiva perquè valorem les situacions en la seva justa mida, no ens anem als extrems i, per tant, ni les subestimem, ni les infravalorem.

De la mateixa forma, també les jutgem de manera objectiva i no ens deixem emportar per la subjectivitat, com ho fa la persona que lamenta la seva rutina. Aquesta no és capaç de gaudir dels seus dies de descans, ni de les seves vacances. Quan li preguntem què tal s’ho ha passat, si ha gaudit o si més no, si ha descansat, la majoria de vegades en contesta que els dies de descans passen volant i que les vacances duren massa poc, que una setmana o quinze dies són insuficients per anar a cap lloc o desconnectar. Aleshores, veient les seves respostes ens adonem que aquestes persones encara que tinguessin més temps lliure i/o més diners continuarien contestant de la mateixa manera. Són incapaces de relativitzar la seva realitat, de valorar la seva feina, família, amistats, diners, temps lliure, etc. no es paren a analitzar que tan malament no estan, que estar bé no és sinònim d’absència de benestar o presència de malestar. Estar bé significa aixecar-se del llit sense massa problemes físics i poder interactuar socialment.

Aleshores, seria interessant que canviessin el seu vocabulari i comencessin a contestar que estan prou bé, potser, no tan bé com voldrien, però tampoc estan tan malament. Veient les circumstàncies socials del moment és la millor manera per a jutjar la nostra salut mental, física i econòmica perquè van canviant segons les decisions polítiques. Llavors, la qüestió és adonar-se de si estem aconseguint els nostres objectius personals i si la resposta és positiva, no hi ha cap motiu per a no afirmar que estem genial. Igualment, si la resposta es negativa, hem de fer servir la relativitat abans de jutjar tant els motius, com els resultats perquè en moltes ocasions, un resultat negatiu és millor del que sembla en un principi. Això últim es defineix com la capacitat de capgirar les situacions a favor nostre. Ha hagut de ploure molt i provocar inconvenients socials perquè algú inventés el paraigua, com també, ha hagut de fer molta calor perquè s’inventés el ventilador elèctric. Doncs, resumint l’article, per molt mal que ens vagi en la vida, si hem intentat capgirar la situació i no ha sigut possible, no hi ha cap motiu objectiu per a estar tristos perquè el resultat ja no depèn de nosaltres mateixos. Aleshores, és millor somriure i viure amb serenitat mental.