Alba Cladellas

Les eleccions 2023 han arribat a la seva fi i les urnes han aflorat els resultats. Segurament No ens enganyarem si afirmem que aquesta ha estat una de les campanyes més tedioses i avorrides, per previsible i poc discutida, dels darrers anys o potser de sempre.

La reiteració insistent dels mateixos missatges a què els partits ens han sotmès al llarg dels quinze dies de campanya oficial i, si ens estirem, dels quinze dies anteriors o de precampanya, ha posat a prova la capacitat de resiliència dels ciutadans del país, votants i no votants, alhora que minvava la lucidesa per discernir unes propostes de les altres.

Profusió d’entrevistes, videoclips de campanya, sentències i xerrades han posat al límit la fe de les ànimes d’aquest petit i bonic país en la classe política, ja de per si en moments baixos.

I així és com arribem a la conclusió que potser aquest tossut bombardeig d’informació, poc o gens interessant, estigui a l’arrel del problema que representa el desinterès de la població, especialment dels joves, en la política i en aquells que la gestionen. La lamentablement famosa desafecció ciutadana en la política.

Ens preguntem nosaltres si algun dels polítics, que són tots de fet, s’ha parat a pensar i descobrir quin seria el motiu principal d’aquest allunyament entre ciutadans i polítics o política? Doncs potser en l’estil, la naturalesa i la morfologia de les campanyes electorals estaria la resposta. O alguna de les principals respostes.

Canviar els paradigmes del que ha de ser una campanya electoral resultaria ser una acció urgent i imprescindible de neteja mental grupal.

La societat, en termes generals, demana a crits una actualització del que entenem per una campanya electoral. Menys repeticions de missatges, dels mateixos missatges, més cirurgia i selecció en els debats i en el seu nombre, més debat i menys exposició robotitzada de propostes i l’aplicació d’algunes altres mesures similars serien de gran ajut.

Amb un considerable univers de plataformes socials de comunicació de masses, aplicacions d’abast mundial i canals de comunicació d’accés quotidià, les campanyes electorals poden arribar a tothom sense haver de dedicar tant de temps a pensar en fórmules màgiques, més pròpies de finals del segle passat que de l’actualitat. I aquest pot ser un dels camins a seguir, molt menys intrusiu i molt més discrecional que els tradicionals actuals. Poder fer que el votant, o no votant, disposi a la carta de la informació i continguts que vol consumir, en el moment del dia o de la nit en què els vol consumir i les vegades que decideixi consumir-los seria tot un acte de democràcia i llibertat que, ben segur, la gent agrairia.

I potser, només potser, aquesta mesura i aquesta nova dinàmica seria un primer pas, important pas, d’altra banda, per a instaurar una nova forma d’atreure l’interès de nous i vells votants, o no votants, a l’escenari de la política encara que fos com a simples espectadors interessats.

Les xifres d’abstenció o, en el seu defecte i en sentit invers, les ràtios de participació ens estan dient coses des de fa força temps i en força ocasions. Alguna cosa ens està dient la societat quan ens trobem amb uns percentatges de participació en les darreres dues eleccions generals que no superen el 67% quan tota la vida anterior aquests números, històricament al nostre país, no davallaven del 75% i a vegades havien arribat a superar el 80% sense problema.

Potser aquest també és un problema global, com sembla que tota la resta avui dia, però veure aquestes xifres fa pensar que no s’està al bon camí. Reconquerir, seduir, convèncer de nou l’electorat i la societat en general hauria de ser un objectiu principalíssim de la classe política.

No es tracta de convèncer la gent per votar el seu projecte polític sinó de seduir-la perquè senti quelcom per la política i per la cosa pública.
Fer sentir, provocar sensacions i, en definitiva, despertar l’interès és l’assignatura pendent d’aquesta classe política que orbita de forma endogàmica al voltant de la seva pròpia nebulosa electoralista amb l’únic objectiu de no perdre els seus votants, el seu vot tradicionalment fidel i fixat. I aquí tenim l’error. Caldria veure un esforç per motivar el votant de sofà, aquell que ja no vol aixecar-se i anar a votar ni tan sols a la Batllia.

I vet aquí que canviar profundament la campanya electoral, repensar-la i redibuixar-la podria ser un revulsiu de qualitat per a assolir unes xifres de participació més adients als temps que corren o, senzillament, per recuperar aquelles èpoques pretèrites en què els números de vots emesos eren un orgull nacional, dins i fora de les nostres fronteres.

Ja només ens resta fer aquesta anàlisi, cada un que la vulgui fer i quan la vulgui fer, i posar en comú les propostes derivades per tal d’arribar a una entesa i que aquesta àgora serveixi per a definir noves formes de convèncer els votants, nova forma de plantejar les campanyes, nous tempos i nous objectius d’aquestes.

Tots sortirem guanyant i, segurament, tots tindrem més clar què, qui, com i quan.

Ara, passada la ressaca electoral, esperarem amb atenció els nous capítols d’aquesta gran sèrie que és l’aventura de governar un país.