I ara què?
Much ado about nothing», va dir William Shakespeare. O cosa equivalent, molt remenar els neulers per tenir el mateix que teníem.
Al final, els resultats electorals no han comportat el dalt abaix que la majoria de ciutadans d’Andorra esperaven, desitjaven o volien. I quan dic la majoria de ciutadans em refereixo a tots aquells que cada dia donen la suor del front per a tirar endavant les seves vides, el país i, sobretot, engreixar les bosses dels que maneguen i desmaneguen al seu criteri i conveniència.
Cert és que hi ha una entrada amb força de dos nous actors al teatre de la política andorrana: Concòrdia i Andorra Endavant. Però aquest fet que, en altres escenaris, seria un llum d’esperança per canviar alguna cosa, al nostre peculiar país es queda curt. I de la meitat esperançadora només ens podem quedar amb el que representa la irrupció a l’arc parlamentari d’Andorra Endavant, que és, agradi o no, una opció revolucionària respecte a l’immobilisme encastat a la manera de governar des de ja fa massa temps.
Pel que fa a Concòrdia, què hem de dir que no se sàpiga de cara o del revés? Tant debò compleixin les promeses.
I, cal dir-ho, senyors López i Bartumeu... us ho heu de fer mirar.
Tancades les urnes, tot plegat res que no surti del concepte expressat en la remanida frase que tots els entesos en això llancen a l’aire com si res: festa de la democràcia! En realitat no saben ni el que diuen, però queda «superguai» això de la festa lligada a la democràcia. Ni idea en tenen...
Festa? Democràcia? És com si al garrí, abans de la matança, li diuen: vine, que farem una festa. Festa? Per a quí? Perquè ja ha quedat clar que entre, justets, 20.000 caps decidim el que afectarà 80.000. Als 60.000 que es passen el dia o treballant o esperant que caigui un meteorit que ho canviï tot, no els parleu de festa. No estan convidats. Són els garrins.
I de democràcia? Doncs no sé com dir-ho, però quan ahir vaig sentir a una «senyora-amb-passaport-andorrà» que expressava, ben ufanosa ella, a un mitjà de comunicació que «El poder és a les mans del poble!», vaig tòrcer el morro i vaig pensar «Si senyora! I tant! Així! Ampla la boca!», el poder a les mans del poble... D’un poblet, voldrà dir, no? Perquè els números són clars: un «poble» de 20.000 que té el poder absolut sobre els altres 60.000. No voler ser conscients d’aquest anacronisme és realment malaltís.
I això lligat directament amb el fet que poder formar part del poble real a Andorra està condicionat exclusivament pel fet de tenir o no la nacionalitat. Però aquest tabú és intocable a hores d’ara. La Constitució prohibeix tenir una altra nacionalitat que l’andorrana. D’aquí que ahir, també, vaig trobar-me amb una curiosa sensació quan vaig demanar a diverses persones (la senyora de la benzinera, la cambrera del bar on vaig dinar o el senyor vestit de verd que recollia papers als voltants del comú) si ja havien votat. Tots em van mirar com si un extraterrestre se’ls hagués plantat al davant. I la resposta va ser coincident: «aquí només ens volen per treballar i pagar lloguers impossibles i impostos.» O sigui, no tots els drets però sí totes les obligacions.
Els analistes més optimistes ja deien ahir al vespre que aquests resultats suposen un canvi de paradigma. Que s’ha acabat el bipartidisme genètic que patia Andorra. Ara bé, si entre dos partits que comparteixen el mateix ADN mitocondrial sumen el 55% de la representació parlamentària... quin canvi espereu? Una cosa si canviarà, i és que hi haurà més soroll al galliner, ja que la conformació de grup propi per part d’AE potser servirà per frenar l’impuls... dic frenar, que no aturar. La inèrcia és massa forta, per desgràcia.
Dit això, una cosa no s’ha d’oblidar, si més no, i és felicitar els guanyadors. Que sempre són tots.
Deia Alonzo Harris a Training Day: «Per a protegir els xais cal caçar al llop i només un llop pot fer-ho.» Doncs els llops continuen on eren... I els xais? També.