Persones i màquines
Els mites nascuts dels vincles i correspondències entre l’home i la màquina ens persegueixen des de fa temps. Ja en el segle XVIII el metge i filòsof francès Julien Offray de la Mettrie va publicar inspirant-se en Descartes, l’obra L’home màquina mostrant-se com el primer materialista de la Il·lustració i un clar determinista. Resulta curiós saber com en els seus inicis va estudiar teologia a les escoles jansenistes per acabar amb el pas dels anys abraçant un hedonisme ateu. En la cultura moderna o contemporània haurem de convenir que en el nostre inconscient col·lectiu encara perviu la veu de HAL 9000, la computadora rebel de 2001: una odissea de l’espai del director nord-americà Stanley Kubrick. Aquesta obra mestra de l’art cinematogràfic no és sinó una adaptació d’un relat de l’escriptor Arthur C. Clarke intitulat el sentinella. La computadora HAL9000, un personatge més del repartiment, com molts recordaran, acabava erigint-se en una consciència amenaçadora, exemplificant a la perfecció el fet que sovint projectem sobre les nostres creacions la nostra pròpia ombra, magnificant-la. Ara mateix ens trobem en un moment en que el progrés tecnològic s’està accelerant de forma especial, i això convida a la reflexió. Però intentar avançar-se a les innovacions per a regular-les sembla una tasca impossible degut a la velocitat i a l’embranzida de les recerques sovint provinents de l’àmbit privat. Els chatbots creats a partir de la intel·ligència artificial i en especial l’anomenat bot conversacional ChatGPT està acaparant l’atenció. Poder establir comunicació amb una màquina meravella a més d’un, d’altres en canvi es mostren més aviat escèptics, o fins i tot atemorits per les possibilitats insospitades que pot obrir l’ús d’aquesta tecnologia. L’abast de la seva influència i dels canvis que anirà generant no només ens afectarà en la nostra vida quotidiana sinó que provocarà tot un conjunt de qüestions d’ordre filosòfic que ja despunten per l’horitzó, perquè de fet ja estem interactuant amb l’IA encara que no en siguem conscients. L’expert Jason Lanier dubta però de que aquesta mena d’intel·ligència existeixi realment. Segons ell els chatbots equivalen a sofisticades calculadores lingüístiques. A més nega amb rotunditat el que alguns afirmen: el fet que aquestes màquines superin amb escreix la nostra capacitat intel·lectual. Es tractaria doncs més aviat d’un exercici de mimetisme o de simulació. I això ens duu a la famosa prova de Turing, que porta el nom del seu creador el matemàtic Alan Turing, un test que permet avaluar fins a quin punt una màquina d’intel·ligència artificial pot arribar a imitar la intel·ligència humana. La prova consisteix en conversar amb una computadora i amb una altra persona tot ignorant quina de elles és la màquina i comprovar si la màquina aconsegueix semblar una ment humana. Si bé aquesta prova és la més coneguda, n’han aparegut de més actuals, entre les quals destaca la prova de Ebert. Davant de totes aquestes proeses un es pot preguntar per quina raó volem humanitzar a les màquines mentre seguim deshumanitzant les nostres vides, buidant-les sovint de sentit. La major part dels grans entusiastes d’aquesta tecnologia acostumen a adherir-se a les files del pensament transhumanista, que advoca per la fusió home-màquina en una visió nihilista en la seva essència. Podem deduir però que tot aquest desplegament tecnològic, que alguns per contra veuen com una nova caixa de Pandora, ens ajudarà a saber, enmig del desconcert general, que és el que ens fa realment humans. I aquesta pregunta, transcendental si es vol, ens durà a un nou cicle d’humanisme, o això esperem.