Natalia Mena

Després de dues setmanes d’intensa campanya electoral on hem vist els candidats desfilar per debats, entrevistes, actes i reunions diverses amb eslògans més o menys originals, i amb propostes que intenten solucionar les diferents problemàtiques i reptes que ha d’afrontar el Principat en els propers anys, finalment ha arribat el moment de descobrir quin d’ells ha estat capaç de convèncer el major nombre d’electors possible, i com quedarà configurat l’arc parlamentari per la següent legislatura. Demà diumenge, es preveu una jornada de cert nerviosisme entre les formacions, ja que no sembla que cap d’elles pugui comptar amb un resultat arrasador que li permeti respirar amb la tranquil·litat i la seguretat de no haver de comptar amb aliances per formar govern. Així que el més probable és que toqui negociar, de manera que els partits minoritaris ja es freguen les mans per ser la clau i acabar tocant poder, que és del que es tracta si es vol pintar alguna cosa en les decisions de l’estat.

Soc de les que pensa que a més d’un ja li va bé exercir el paper d’oposició, inclús s’hi troba còmode, potser perquè cobres igual, tens menys mals de caps, pràcticament el mateixos privilegis, i criticar a la vegada que fiscalitzar sempre és molt més senzill i menys arriscat. Aquest cop els andorrans tenen al seu abast la possibilitat d’apostar per un canvi valent i atrevit que modifiqui el rumb de com s’han gestionat els assumptes en aquest mandat, o seguir donant continuïtat a les polítiques més conservadores que afavoreixen els de sempre, que no cal especificar qui son perquè tothom els coneix sobradament al país. Un mateix partit governant durant 12 anys consecutius és temps més que suficient com perquè els que l’integren es creguin els amos del ranxo, s’adquireixin vicis i es consolidi el clientelisme i l’amiguisme. Per tant, és evident que el grau de neguit no és igual per tots, perquè uns tenen més a perdre que d’altres, sobretot aquells que han governat, que acusen un desgast notori, que s’espera que els passi factura fonamentalment per la deriva que han pres determinats temes com el laboratori P3 a Ordino, la inoperància en matèria d’ habitatge, l’ocultisme de l’acord amb Europa, l’alentiment en algunes infraestructures imprescindibles per millorar la mobilitat, el deteriorament de la imatge exterior o la preocupació que planeja sobre qüestions com la sanitat o les pensions. Ben al contrari és el que succeeix per les noves agrupacions per les quals el panorama és completament diferent, ja que poden aprofitar totes les pífies o males iniciatives que s’han pres al seu favor i mirar no només d’instal·lar-se en el descrèdit, sinó advocar per una línia més constructiva, positiva i propositiva, perquè de res serveix assenyalar l’error o queixar-se si aquesta desaprovació no va acompanyada d’alternatives, solucions o altres maneres de fer per tal de veure si es poden donar respostes a les demandes o a les circumstàncies de la població, segons la conjuntura que es viu en cada període. Per tant, per a aquests qualsevol resultat que els permeti tenir representació serà un èxit, i significarà sumar per seguir avançant en els seus objectius.
Però no tan sols hi ha inquietud entre els polítics, també entre els ciutadans es palpa un ambient d’efervescència i de ganes de saber qui serà el proper cap de Govern, i si finalment és produirà un gir substancial o quedarà tot igual. De fet, durant aquest dies les especulacions i les travesses són una constant, per la qual cosa m’aventuraré a fer la meva a risc de ficar la pota estrepitosament, tenint en compte que resideixo al territori des de fa cinc anys i tan sols he viscut unes eleccions. Tot i així, em mullaré; en el pitjor dels casos l’únic que pot passar és que constataré que no puc dedicar-me a la futurologia o a fer d’aprenenta de bruixa. Segons el meu criteri basat en les opinions de diferents persones amb les quals he tingut l’ocasió de conversar detingudament i que sí presumeixen d’atresorar un bagatge de diverses conteses electorals en el microestat, tinc la percepció que en la circumscripció nacional es produirà un empat tècnic entre les dues forces majoritàries (DA i PS SDP+), les quals aconseguiran mantenir el tipus, de manera que dels 14 consellers, crec que obtindran 5 i 5, respectivament, seguits de lluny per Concòrdia, que irromprà de forma potent amb 2, Tot i que moltes veus s’han esforçat en destacar la seva inexperiència de govern, compta a les seves files amb perfils que no són tan desconeixedors de la funció pública com alguns volen fer creure; a més, té la simpatia de certes figures rellevants de la societat andorrana. D’altra banda, considero que Andorra Endavant és la facció a la qual més perjudica que no puguin votar els no andorrans, i tot i que ha tingut molta visibilitat, i ha exhibit múscul en aquesta campanya, aglutina molts seguidors que no són votants, per aquest motiu penso que passarà amb un conseller.

Finalment, respecte a la plaça pendent, segons el meu parer, l’escissió de Liberals ha suposat una trencadissa complicada de recompondre; tot i així, vull creure que la seva resiliència ideològica li permetrà sobreviure, mantenint un espectre de nostàlgics que es decantaria per Cabanes deixant fora Acció. Les llistes territorials són les que acabaran de dibuixar i completar un mapa parlamentari que a priori sembla indicar amb llums de neó la paraula PACTE, llevat que hi hagi alguna campanada d’última hora; ja coneixeu la dita: «La vida et dona sorpreses...». Com avui toca jornada de reflexió, us animo a fer la vostra aposta, que segurament contradirà la meva, però d’això es tracta, que tothom digui la seva, a veure qui l’encerta.