Natalia Mena

Des que el passat dijous 16 març sortís publicada l’enquesta de Andorra Recerca + Innovació, els grans protagonistes dels resultats d’aquesta han estat aquells que anomenem indecisos, el conjunt de votants que encara no tenen clar quina papereta dipositaran a les urnes el dia de les eleccions. Curiosament, el 48% dels que estan cridats a exercir el dret a vot el proper diumenge 2 d’abril formen part d’aquesta opció, que no es presenta als comicis, però que en canvi ha entrat amb força per marcar la tendència d’un gairebé empat tècnic amb aquells que sí saben o estan convençuts de quin serà el destí del seu sufragi. Ara ja en plena campanya, i davant aquest escenari, totes les formacions polítiques han començat a afanyar-se per esbrinar qui son i on estan aquestes persones que dubten i neden entre dues o vàries aigües per mirar de recalar el màxim d’electors possible, que ajudin a declinar la balança en un sentit o en un altre. La dificultat radica en què no és fàcil arribar a aquest nou perfil, que amaga les seves intencions fins al final, i que juga a la distracció escoltant a tothom, però sense posicionar-se de manera evident. Aquest fet manté en suspens als candidats fins a l’últim moment, augmentant així el misteri i la incertesa, a la vegada que fomenta les travesses dels aficionats polítics, que s’entretenen intentant fer de futuròlegs per predir la culminació de tot plegat, alhora que donen molt de joc per tertúlies, debats i converses diverses en les quals les especulacions del que pot passar són el tema estrella per veure qui l’encerta i s’emporta el peix al cove.

Antigament, la gran majoria de ciutadans estaven segurs del candidat i partit en el qual dipositar la seva confiança. Actualment, però, s’ha produït un canvi en aquest comportament, degut a diferents factors com la fi del bipartidisme, per la qual cosa hi ha més volatilitat i fragmentació, de manera que el ventall és més ampli i, per tant, obert a més possibilitats. Això provoca que a la població li costi més escollir quin és el seu líder preferit. Per aquest motiu, esdevé clau detectar on es troba aquesta bossa camaleònica de vots intangibles amb l’objectiu de seduir-los per tal d’orientar la seva resposta segons els interessos de cada agrupació política. Generalment, el que s’ha detectat és que entre els joves i les dones sol haver més indeterminació I escepticisme, pel que probablement és convenient enfocar majors esforços en aquests col·lectius, reforçant missatges que els afectin de forma directa, i que els mobilitzin en veure’s interpel·lats alhora que implicats en els assumptes que els toquen més de prop. Per tant, el sexe i l’edat són aspectes que cal tenir en compte al moment d’identificar on es troben els que encara no tenen la certesa de a qui donaran el seu crèdit.

Ideològicament, sol haver més titubeig o oscil·lació en les postures de centre que en aquelles molt marcadament de dretes o d’esquerres, ja que els individus amb posicionaments intermedis habitualment són mes cautes, discrets, i disposen d’alternatives en els dos costats. També s’aprecia un major grau d’anàlisi a l’hora de triar entre la gent que té estudis respecte a la que no, degut a què es forma criteris propis que no venen influenciats per tradicions familiars o ingerències externes, sinó per les conclusions estretes per ells mateixos. Normalment, en les zones més poblades hi ha menys quantitat d’electors confusos que en àrees més petites.

Arribats a aquest punt, es podria concloure que el retrat robot dels indecisos semblaria ser jove, femení, amb principis de centre, amb formació, i curiosament perifèric. És manifest que això no és una fórmula matemàtica, tan sols una aproximació o una teoria sobre on es pot localitzar aquest tipus de votants que manté la seva intencionalitat oculta, i que ha provocat en els darrers anys un desprestigi dels sondejos, ja que resulta molt complicat realitzar previsions ajustades a la realitat si no es pot obtenir la dada fefaent de per on aniran els trets. Per aquest motiu, a la fiabilitat d’aquestes investigacions se’ls confereix cada vegada una menys credibilitat precisament perquè a posteriori s’ha demostrat que són enganyoses i poc fidedignes. Presumiblement poden ser indicadores de certes tendències, però s’han d’agafar amb pinces i amb la precaució i la prudència adequades; en més d’una ocasió s’han produït ensurts o sorpreses que no apareixien reflectides ni s’esperaven en nits electorals en les quals més d’un es va quedar de pasta de moniato en veure els resultats obtinguts. Per això cal donar una importància cabdal al percentatge que assenyala al conjunt de persones que no ha declarat què votarà.

Les raons per les quals no confirmen obertament el seu parer poden ser molt diferents. Alguns per considerar que el vot és secret i prefereixen no exposar públicament el que pensen; uns altres perquè senten rubor a l’hora de confessar la seva preferència per determinats caps de llista, i molts perquè no saben/no contesten fins al final, quan ja no els queda més remei que decidir-se.

Especial menció mereixen els vots en blanc, que el que pretenen és traslladar la desafecció, protesta o descontent, però que al mateix temps de la veritat acaben beneficiant als partits majoritaris. I tampoc ens podem oblidar del protagonisme que ha adquirit l’abstenció en els darrers temps, la qual dependrà de la capacitat de mobilització que demostrin les forces polítiques per animar a la societat a participar activament per sentenciar qui volen que capitanegi el seu futur més immediat. Sigui com sigui, toca constatar la sobirania del poble.