Natalia Mena

Una cosa és ser un microestat i una altra molt diferent és que quan viatges arreu del món no et situïn ni en el mapa. Aquest fet és un fenomen que han de viure molts andorrans quan surten fora de les seves fronteres, segurament perquè durant molt de temps el país ha volgut preservar la seva intimitat, estil de vida i manera de funcionar mantenint un perfil baix que no crides massa l’atenció. Sobretot pel fet d’haver estat un paradís fiscal que no necessitava guanyar-se enemics, i per la tradició de contraban que sempre ha acompanyat a aquestes muntanyes. Per tant, antigament era lògic mirar de passar desapercebuts i sense moltes estridències, però actualment aquesta situació ha canviat, Andorra s’ha homologat i està preparada per avançar dins un marc globalitzat. Malgrat això, el que sembla no haver-se mogut ni un mil·límetre és aquesta reputació un tant obscura o clandestina de gàngsters, mafiosos o pirates que planeja com una ombra allargada, ja que d’alguna manera encara s’arrossega un cert complex de no voler destacar massa, no sigui cas que es brilli una miqueta i vinguin a tocar-nos el voraviu. Això va que es moguin amb el manual del bon andorrà per explicar on estan ubicats, qui són i què fan per tal de justificar la seva honradesa.

Institucionalment s’hauria de treballar per transformar aquesta perspectiva negativa. Està clar que un estat de petites dimensions no pot aspirar a tenir una gran influència en el context mundial, però sí a gaudir d’un prestigi i un reconeixement que vagin més enllà de la seva fiscalitat o aire pur. S’ha de fer campanya de la marca Andorra arreu del planeta, no només explicant les seves bondats i els esforços que ha fet per adaptar-se a la realitat geopolítica present, sinó també perquè els seus habitants puguin sentir-se orgullosos de pertànyer a una nació que no té res a amagar, i que ha anat reconduint el seu rumb per ser considerada una democràcia moderna i actual. Queda molt camí per recórrer, però seria desitjable dissenyar una estratègia exterior que incorporés aquest enclavament pirenaic dins dels paràmetres de la transparència que es reclama des de les altes instàncies internacionals, perquè l’opacitat que històricament ha enterbolit l’atmosfera d’aquest entorn natural s’ha de procurar que desaparegui amb gestos d’apertura i de progrés que demostrin que el sistema està llest per equiparar-se als estàndards de les societats més desenvolupades de l’època contemporània.

Sense anar més lluny, i per posar un exemple recent, amb l’arribada de youtubers i influencers a l’estat, s’ha manifestat una certa preocupació perquè la seva notorietat i comportaments una miqueta estrafolaris xoquen amb la discreció i el conservadorisme al que està acostumada aquesta societat, la qual no és amant d’exposar-se molt. En els territoris de mida reduïda tot s’acaba sabent, i hi ha qüestions que és millor no ventilar. Fins ara, els nouvinguts ho feien sense fer soroll i fugint de tota visibilitat, però aquest col•lectiu, habituat a retransmetre la seva quotidianitat minut a minut, no porta en el seu ADN precisament això de passar inadvertit, i fan ostentació de les seves cases, cotxes i elevat tren de vida, que és evident que no deixa indiferent a ningú.

La impressió que s’ha donat públicament és que els ídols d’internet fugen per diners, i des dels seus països d’origen s’ha intentat criminalitzar aquesta conducta fent entrevistes o programes on no ha sortit cap veu institucional a defensar el fet que ser competitius fiscalment no és cap delicte, ni a dir que al darrere d’aquests trasllats no tan sols hi ha una motivació econòmica, sinó una oferta atractiva per desenvolupar projectes empresarials i una suma de factors a nivell de benestar com poden ser la seguretat o la tranquil•litat que han captat l’atenció d’aquests creadors de continguts, els quals no s’han tallat un pel a l’hora d’explicar sense manies i de forma desdenyada per què han escollit Andorra com el seu lloc de residència.

Però no és aquest l’únic escenari en el qual la fama del Principat surt malparada. Al 2020, Eric Merola, va dirigir el documental «L’estafa d’Andorra», on s’explica com el govern del Principat juntament amb l’espanyol molt interessat en destruir els moviments proindependència a Catalunya, i el nord-americà actuant com a xèrif de l’ordre mundial fins que aquesta hegemonia no li sigui arravatada, deixen caure la Banca Privada d’Andorra (BPA), utilitzada com a cap de turc, abandonant a dotzenes de civils enfrontats a penes de presó per delictes de blanqueig de capital que mai van existir, i a moltes famílies sense els estalvis de tota la seva vida. Recordem que en el moment en què succeeix aquest escàndol, les practiques financeres realitzades eren habituals i legals pel que sorprèn l’actuació governamental en aquest afer deixant-se acovardir per tercer països en comptes d’optar per pagar una multa que hauria preservat la seva sobirania intacta. Es tracta d’un episodi negre en la memòria del país que ha marcat un abans i un després en la seva evolució i en les seves relacions foranies.

Per si no fos prou, ara s’afegeix a la festa de la degradació i el descrèdit l’investigador privat Francisco Marco, director de Método 3, el qual va estar vinculat a l’Operació Catalunya amb la policia patriòtica, i que disposa de molta informació que posa en evidència i al descobert totes les dubtoses maniobres que es van dur a terme l’any 2015 per diferents interessos que apunten, d’una banda, a una venjança interna de l’establisment financer, i d’una altra, a l’afany dels Estats Units que tenia en el punt de mira Andorra com a refugi de diners procedents del narcotràfic i el terrorisme, de manera que necessitava donar un escarment. Més Espanya, que amb tot l’embolic que es coïa a Catalunya li venia molt bé desmantellar qualsevol acció que fes olor d’independència. Per tant, aquest va ser el primer gran senyal que Andorra és un estat amb peus de fang, destapant així la seva vulnerabilitat i fragilitat malgrat tenir una aparença forta i sòlida. A partir d’aquí, el ventilador s’encén i la merda esquitxa a noms molt rellevants del poder com Carles Fiñana, director de la Unitat d’Intel•ligència Financera (UIFAnd), o el propi Xavier Espot, cap de Govern. I to be continued, perquè el tema va per capítols, així que en les properes setmanes continuarem sentint parlar del Principat i no precisament per allò que es mereix. Per no parlar de la sensació externa que es té des de fa anys que el país exprimeix als treballadors i són quatre famílies acabalades les que viuen a cos de rei i remenen totes les cireres.

Crec que a ningú se li escapa que tota aquesta llum i taquígrafs és perjudicial alhora que erosiona i menyscaba el bon nom que hauria de preservar a la vegada que forjar un territori de cara a l’exterior. El més sorprenent de tot és que els representants no tinguin cura de la magnitud de la visió que s’està projectant i que es miri cap a un altre costat pensant que tot aquest safareig conspiranoic o no, acabarà escapant la boira per si sol.

Jo no soc andorrana, però em dol quan surten aquests tipus d’informacions sobre el país en el qual visc i treballo, perquè es trasllada una imatge d’aquesta societat que no es correspon amb la realitat per la qual estan lluitant les noves generacions, que veuen com continuen pagant la penitència pels pecats dels seus avantpassats. És obvi que tots els estats tenen les seves misèries, els seus secrets i assumptes que no s’hauran gestionat de la manera més correcta possible, per això és molt important donar explicacions, reconèixer els errors i resoldre els greuges de portes endins, ja que donar la callada per resposta i esperar que passi el temporal no és la millor tàctica per una nació que desitja sentir-se lliure de sospites i acceptada internacionalment.