No és només un problema de generacions diferents la diferent valoració de la nostra història. El substancial és la valoració de la democràcia com a sistema polític, dels partits i els sindicats com a instrument fonamental de l'aplicació de la democràcia i la solidaritat imprescindible entre els qui més i els qui menys tenen.

Trenta anys després del caspós i obscè intent de cop d'estat, hi ha alguns sectors de la societat que consideren que la transició gairebé va ser una cessió vergonyosa de drets davant uns poders fàctics que existien i van ser desmantellats amb intel·ligència i unitat. I ara, amb el jutge Garzón al capdavant, aquesta societat orfe de lideratges intel·ligents, pretén «acabar amb la impunitat del franquisme» com qui vol ressuscitar un cadàver per poder-ho executar.

Una societat sense somnis, sinó utopies i sense projectes de futur té la terrible temptació de tornar la mirada enrere per trobar causes que ja estan cancel·lades com els iogurts i els medicaments que ja no es poden consumir.

I aquesta falta d'intel·ligència de la nostra classe dirigent obre la Llei de Memòria Històrica i no és capaç, en temps record, d'establir la legitimitat indiscutible de la República, la indignitat i la falta de qualsevol justificació del cop militar i la dictadura i la dignitat de totes les víctimes.

Alguna cosa que s'havia d'haver solucionat en uns pocs mesos amb els mitjans adequats –els desenterraments de tots els vilment afusellades a les cunetes– envelleixen amb el risc de convertir en eternament vigents fets esdevinguts fa setanta anys.

La victòria del 23-F té molts pares, però els veritables herois d'aquells dies van ser els ciutadans espanyols que van reaccionar a l'uníson contra el vuitcentista aldarull.

Avui estem en pau amb nosaltres mateixos però tan disconformes amb la nostra classe dirigent que la considerem el tercer problema en importància d'una societat que sagna cada dia més amb l'atur i la falta d'esperança.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.