2 minuts i 20 segons
Els grans clàssics del cinema ens han regalat grans parodies com Ernst Lubitsch amb el seu film Ser o no ser, o bé Charles Chaplin amb el Gran Dictador. En literatura podríem citar els exemples del Quixot de Cervantes o el dels Viatges de Gulliver de Jonathan Swift. A hores d’ara la paròdia sembla però un exercici constant practicat amb notòria assiduïtat pels mateixos interessats o subjectes, entossudits de rebequeria, perquè com ja sabem la hipèrbole, és a dir la sobreexageració, és la forma que caracteritza el nostre segle.
Per aquesta raó, enmig d’aquest espectacle global sense fi poc ens estranya veure com Donald Trump reapareix decidit a endur-se la seva part del pastís electoral malgrat l’ombra de Ron DeSantis, el seu contrincant a les files republicanes.
Les declaracions que l’expresident ha realitzat sobre la seva capacitat per a impedir la tercera guerra mundial han fet la volta al món i han deixat a més d’un esgarrifat. També els seus comentaris sobre la seva amistat amb Putin. No oblidem que un dels imputats per l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021, Evan Neumann va demanar i aconseguir asil polític a Bielorússia, l’estat satèl·lit de Rússia.
Segons Trump la guerra acabaria en un tres i no res, i podem deduir que aquesta fita l’aconseguiria sacrificant a Ucraïna sense miraments.
La nova lliga de països autocràtics tindria amb ell un bon aliat, no en tenim cap dubte. Entre l’esperpent, l’horror i la comicitat es dibuixa una línia fràgil, és aquesta mateixa fragilitat la que ens desarma quan ens enfrontem amb discursos d’aquestes característiques. La cirereta del pastís però, en aquesta campanya, se l’enduu la creació i difusió de la cançó intitulada Justice for all, justícia per a tothom, que han gravat una vintena de presos condemnats per l’assalt al Capitoli. El seu objectiu és recollir fons per als familiars dels acusats per uns esdeveniments que van fer trontollar la democràcia nord-americana. Aquesta cançó ja es troba disponible en moltes de les plataformes de streaming. La peça d’una durada de 2 minuts i 20 segons combina el cant de l’himne nacional dels Estats-Units, interpretat per el cor de presos batejat amb el nom de J6 Prison Choir, i la veu del mateix Donald Trump jurant a la bandera, tot una declaració d’intencions i de persistència en la negació de la realitat.
Participar en uns comicis i saber acceptar els resultats quan aquests resulten ser desfavorables pels propis interessos, representaria el més gran repte per una societat cada cop més intolerant, amb el desig imperiós d’imposar-se a qualsevol preu i en definitiva, molt poc resistent a la frustració. Resulta irònic que la realitat es vegi cada cop més desbordada aquests darrers temps per escenificacions populistes fetes d’exabruptes, de sonades desqualificacions o de grotesques mentides, uns elements que només tenen com a principal objectiu mirar de soscavar els fonaments democràtics dels països occidentals. Observem el nostre voltant i el que veiem té molt a veure amb el gènere humorístic de l’autoparòdia. Aquesta es va reproduint un cop i un altre davant els nostres ulls amb tints però de gran solemnitat, en un intent de donar gat per llebre.
Mentrestant es censuren certes formes d’humor considerades políticament incorrectes. Ens podríem demanar si aquest control sobre la nostra capacitat d’enriure’ns de tot i de res, un exercici de plena llibertat de pensament, no ens haurà afectat també en el nostre discerniment i en el nostre criteri, és a dir en la nostra intel·ligència.