Del liberalisme nostre de cada dia
Quan penso en les opcions polítiques que aquests dies es publiquen als diferents mitjans del país, tan diverses i acolorides, no puc evitar reflexionar sobre elles i concloure que, al cap i a la fi, només hi ha dues opcions reals, amb fonaments filosòfics i històrics, i aquestes són: socialisme o liberalisme. La resta d’opcions són estelles d’aquests dos grans troncs d’ideologies polítiques bàsiques.
Llavors, a què venen tants noms i lemes i colors de partits. Doncs a la meva manera de veure son producte per una part de la bona voluntat d’alguns/es, de concretar les seves idees, que creuen úniques, en accions reals, que veuen irrealitzables des de les plataformes dels partits «grans» i, per altra part, de les esperances d’algunes persones d’assolir un protagonisme que no tindrien sense el seu propi partit. Reflexionant més a fons en aquestes dues formes de pensament polític esmentades, permeteu-me dir que no veig Andorra com un possible país socialista, amb tothom uniformat de roba i pensament, i amb una intervenció total de l’estat en els mitjans de producció i en l’individu.
De fet, veiem en les últimes dècades un socialisme cada cop més dulcificat, assumint molts dels principis que no els hi són propis sinó que provenen clarament de posicions molt més pròpies del liberalisme, per exemple el que s’acostuma a anomenar socioliberalisme.
Tampoc recordo com un gran èxit els dos anys de govern socialista a Andorra. Més aviat veig Andorra amb un futur liberal, amb llibertat d’acció pels emprenedors i les noves propostes, una mica enyorant aquella Andorra que va ser, i que crec que tots recordem amb afecte; naturalment actualitzada i modernitzada però amb aquella manera de fer tan andorrana.
Veig Andorra com una avançada al seu temps i pionera sense saber-ho d’aquest lliure-pensament que es va imposar després a tot Europa i deutora en el seu progrés d’una forma de pensar i fer que hauríem de conservar per als nostres successors. Parlant d’això, perquè quan es parla de liberals són conservadors i quan es parla de socialistes són progressistes. És que els liberals no volen el progrés? Sembla que actualment s’ha posat de moda parlar dels liberals com els «papus» retrògrads i els socialistes com els modernitzadors del món, quan realment, les experiències que s’han portat a la pràctica en països de socialisme total són molt decebedores. Sense anomenar-ne cap, tot tindrem en el pensament països de governs socialistes que avui mateix fan tremolar al món.
I seguint amb els liberals, i expressant la meva opinió personal, sempre he preferit les marques originals que les marques blanques, és a dir totes aquestes formacions que tenen pares fundadors o líders espirituals que provenen de l’original liberalisme andorrà no tenen la meva confiança. Sempre m’ha agradat més l’opció vertadera i genuïna. En aquest sentit, només cal veure el significat que tenen els noms dels altres partits (excepte liberals i socialistes), cap referent a un conjunt d’idees conegut i provat. Tan sols nomenclatures amb un fort regust de reclam electoral - no anomenaré cap formació per no ferir sensibilitats, però qualsevol pot fer la reflexió.
Estem en un moment en què la imatge que donem al món és de gran importància per al nostre futur, ens hi juguem molt i no ens hauríem d’equivocar en la nostra elecció.
Per acabar, només voldria dir que això és un exercici d’expressió personal i que no representa ni compromet a ningú més que a l’autor.
Candidat de Liberals a les eleccions generals.