Roger Naudí Psicòleg

Hi haurà un matí que serà l’últim que despertis. En el millor dels casos, no tindràs ni el més absolut presagi. Vindran els corbs, i aquells a qui anomenaràs nets, aquella tarda, faltaran a escola. Vestits de diumenge, faran corredisses i guarniran de somriures el baf de solemnitat de la vetlla.

El més petit de tots, l’endemà, llegirà un poema teu a classe. La mestra intentarà descobrir si era cert el que deien de tu. Ell, tal com haureu pactat, s’arronsarà d’espatlles i mantindrà el misteri; mirarà al cel i li picaràs l’ullet.

Un capvespre d’estiu, un d’ells, seguint els teus passos, trobarà aquests manuscrits, que ja groguencs reposaran al silenci d’unes golfes. No li voldràs un esperit de poeta, ja que calen molts punyals, neguits, tristors i solitud per bastir una ànima profunda. Que la poesia com els focs d’artifici, requereix un rerefons de foscor i que per preservar la puresa has de defugir de beneficis i elogis. Emocionat, descobrirà, que hauràs escrit per a ell, malgrat que no hauràs deixat més patrimoni que un llegat d’afecte i narracions. A la solapa hi llegirà: psicòleg de professió, psicoterapeuta d’ofici i narrador d’instint.

S’hauran dit moltes coses de tu i tu hauràs dit moltes coses també, masses. Hauràs gaudit del deliri d’escriure, d’aquell entrar en trànsit meravellós que fa emergir frases que descansen pell endins; que surten d’una prospecció interna per a explicar-te qui ets, que sents i que penses. Qui guardarà aquest secret proclamat a crits? Qui cremarà els draps bruts ennegrits d’afany de reconeixement que mai vas voler ensenyar?

Amb el temps, veuràs que els camins tan sols son solcs de terra a qui atribuïm un sentit d’existir. I tu, només hauràs estat un tros de carn arrapat a uns ossos, que el pas del temps haurà de convertir en pols. Pols i més pols, que feta piles fa camins.
Els rellotges es desfaran, i esdevindran bassals lluminosos on suraran els records. I una barca encesa i rebel tripularà sense fars ni estels cap a un àrid racó. T’oblidaran, tard o d’hora t’oblidaran, com sempre s’ha fet. Oblit, que tanta temença i anhel desperta, en quantes ocasions haurà estat un bàlsam més que una llosa.

Hauràs avançat a cops de cor i ais i uis. T’apiadaràs de la impotència que hauran sentit els que t’han intentat ferir. Tristes ànimes de moral escassa. Ben mirat, mestres, a qui agrairàs l’impuls amb què furiosament hauràs creat.

Podràs comptar amb els dits d’una mà els que et coneixen de veritat, de fet, i essent honest, et coneixeran més que tu mateix. Que ridícula i vulgar és l’autoconeixença, pensaràs; una trista ambició d’adopció narcisista.

Comprendràs que ser artista, és habitar la foscor; transitar de l’etern a l’eteri. Prestidigitar paraules, transmutar el plom en or; invertir tanta energia que no surti a compte. Defugir la dictadura del jo; cercar la sàvia irracionalitat que amaga l’inconscient. Adonar-se que som un accident entre la matèria i l’energia i que l’estadi superior de la conjunció dels subproductes: vida, idees i relacions, és l’art.

Si tot va bé, t’hauràs fet vell, però dins teu, encara seràs aquell nen que juga a pilota al carrer de les Eres. I encara que passin anys i panys recordaràs amb un somriure al Julià, al Sisco, a la Joana i al Miquel.

I quan l’ombra dels xiprers et reclami, et faràs l’orni una estona i rondinaràs, però comprendràs que morir és necessari per a deixar pas als que venen. Faràs balanç i 2repararàs l’alforja, on no hi cabrà res més que la satisfacció i el grat d’haver respectat sempre la teva ipseïtat.