El poliamor polític
Després de molt de temps sense escriure i totalment apartat de la vida política, retirada que encara exerceixo, he volgut reflexionar sobre alguns aspectes a portes d’unes noves eleccions.
La primera de les reflexions que em venen al cap, i a les que puc associar un terme descriptiu, és la profusió de partits, agrupaments, grupuscles i algun que altre intent de formació monoparental.
Cal estar ben despert per entendre les correlacions de forces, o esforços, polítiques que se’ns presenten aquest 2023, ara en forma de generals i en uns mesos en plataforma de comunals. Però el que m’ha resultat més interessant és la multiculturalitat política de les unions, coalicions, retrobaments i viatges compartint transport del ventall electoral. I aquí és on apareix la definició: el poliamor polític.
Abans, fa ja temps, els partits polítics acostumaven a ser monògams, amb les seves idees, amb la seva gent i amb els seus tics i tocs. Cert que es donaven algunes infidelitats puntuals, alguna aventureta sense massa recorregut, en alguns comicis lectorals i també ja en seu parlamentària.
Però tothom sabia ben bé a qui votava, a què i a qui servia el seu vot i, sobretot, quina seria la línia política que seguiria el seu vot en el futur.
Ara, des de fa ans anys, resulta que vivim immersos en el poliamor polític, la poligàmia electoralista i les relacions partidistes obertes. En una Parròquia pacten amb un partit i a l’altra amb un altre per tal de confeccionar llistes territorials. I la ideologia? I el programa? I les persones? I, en darrer terme, els principis?.
Actualment als ciutadans, votants i no votants – que també paguen els impostos - ja no ens expliquen massa el perquè de tot plegat. Que cada un faci les seves càbales i anàlisis, segurament subjectius per manca d’elements objectius. I finalment un pensa: i el meu vot, a on anirà a parar?
Fent un símil senzill, vindria a ser com si ens comprem un passatge per viatjar en un Airbus 380 a Dubai i acabem aterrant a Madagascar en un DC3. Segurament seria objecte de queixa airada a la companyia aèria o a l’agència de viatges. I, en canvi en l’univers polític això sembla ser ja una constant que fa gràcia i provoca una certa curiositat. A veure si voto aquesta opció que no acabi governant aquell que no votaria mai.
És molt possible que m’estigui fent vell i que aquestes dinàmiques polítiques, més pròpies de les xarxes socials o d’algunes sèries de lluites de poder emeses a les plataformes audiovisuals de pagament, em superin tant per la dreta com per l’esquerra – que per tots costats reparteixen desplegables i programes.
Casar-se per tota la vida amb el mateix partit polític ja no és “in”, no està de moda. El que ara sembla que fan els partits és construir romanços ensucrats i vodevils eròtics per mantenir-se al poder... que ningú vol regalar la cadira o deixar anar seu càrrec.
Ara mateix la política es un dels millors succedanis de qualsevol sèrie de televisió. N’acabes una i en tens una altra, com passa amb les eleccions que en uns vuit mesos podrem gaudir de les comunals. Capítol apart aquestes altres. Sigui com sigui, i sense queixa, farem seguiment del procés electoral.