Pere Martínez

Aquest dies de fred, molt fred, conviden a pensar en aquelles coses que passen i que, a força d’anar veient-les, es poden convertir en habituals i acceptades, quan no ho són i no hem de permetre que ho siguin.

Allò que col·loquialment diem el panorama, està remogut, inestable, confús, incert, preocupant i, més encara, perillós. Les notícies, arreu, no apunten cap a res de bo i, el que és pitjor, no auguren un futur immediat gens clar ni millor. 

Mostres de força armamentista entre veïns i invasions de territoris en pro de la llibertat i de la recuperació de sobiranies suposadament històriques. Atemptats terroristes contra civils, aquí i allà, no menys greus els uns que els altres tot i que la proximitat els fa més reals.

Incidents policials i contrarèpliques armades i airades. Convivències mal enteses entre diferents cultures i religions en zones geopolítiques d’alt voltatge. Dramàtics desplaçaments de pobles sencers, titllats eufemísticament de moviments demogràfics massius, provocats per tot lo anteriorment exposat i que omplen les fronteres del primer (?) mon en espera d’una escletxa per passar cap a una suposada vida millor.

Corrupteles i corrupcions de la classe política en general, i d’alguns polítics en particular, sense cap resultat d’amonestació clara i evident. Utilització de la tribuna i posicionament públics per a l’enriquiment personal, sense massa pudor ni nocturnitat. Llarga llista la que tocaria fer. Però, com a exemple, ja sembla ser suficient amb tot això.

Amb aquest panorama, el famós panorama, alguns països s’entesten en anar a contracorrent. De fet no són les societats d’aquests estats les que volen circular en direcció contraria, amb risc d’accident col··lectiu amb conseqüències estructuralment nefastes, a totes llums. Molts cops els que s’encaparren, tossuts, són els conductors i líders d’aquestes societats. Uns governants maldestres que dirigeixen els seus conciutadans amb manca d’humilitat i amb un excés d’ambició, sense atendre la realitat i el que passa al seu entorn. Manca d’atenció al panorama.

I aquesta virtut, la d’estar molt atents a tot el que passa, amb l’afegit d’unes quantes altres com la prudència, l’anàlisi (seré, però àgil i efectiu alhora), la claredat d’idees i de projecte, l’honestedat i la vergonya també, podrien fer dels que dirigeixen els països uns veritables prohoms i uns autèntics homes d’estat. 

I sembla que no és així, llevat d’algunes breus excepcions. La mediocritat inunda el panorama i són els ciutadans, la gent, dones i homes, nenes i nens, avies i avis, la societat en definitiva qui pateix aquestes ànsies de poder i control. 

No és de rebut que aquells que, sigui per les urnes sigui per la força, governen el món tinguin un xec en blanc que els permeti executar les seves fantasies imperialistes o els seus dimonis paranoics, sense cap control i sempre a les costelles del poble, de la gent. La legitimitat política atorgada per unes urnes també té uns límits i ni què dir d’aquella obtinguda per la força o les armes, que ja deixa de ser legitimitat immediatament. Els límits del sentit comú i del respecte. Tan fàcil de dir i entendre com això i alhora sembla ser que tan difícil d’executar per a alguns.

Fa ben pocs dies que s’ha complert un any del que està sent un dels episodis més lamentables, foscos i impensable avui dia com és el conflicte bèl·lic a Ucraïna. La guerra, clar i planer. Un any de desplaçaments, pena, dolor, tristor i mort.

Ja se n’ha parlat molt d’aquest trist aniversari, no insistirem, però és justament per això, per aquest panorama bèl·lic i altres escenaris de drama humà arreu del món que hauríem de ser conscients del que tenim i del que gaudim cada dia els que no hem de deixar la nostra terra en una trista barca fent aigües o corrent davant d’algun dels míssils que podem dur el propi nom gravat.

No són aquest els únics drames humans que estan succeint al nostre estimat món, però segurament són els que més ens haurien de fer reflexionar per efecte de la seva publicitat habitual.

Vivim, en aquest mal anomenat primer món, en un oasi de pau. Un espai d’entesa i de diàleg que, per més que a vegades el vulguem dur al límit, no deixa de ser un àgora de discussió endreçada i saludable. Viure en llibertat i respecte, en democràcia, en la contraposició d’idees sense mai arribar a traspassar les línies vermelles del respecte i de la salvaguarda del contrari és, sense cap dubte, el millor i més gran dels nostres atributs i la més valuosa herència que tenim obligació de deixar als nostres fills i nets.

Hem d’aprendre a valorar aquest espai, donat per la gràcia de l’univers, de pau i tranquil·litat en el que ens ha tocat viure, sortosament.

Fem-ho en memòria dels que no ho poden fer i han de sobreviure a tot i a tots cada dia. Fem que el panorama millora tant com pugui ser. Al menys el nostre panorama.