Pablo Neruda i Lorca
Aquest any fa cinquanta anys de la mort del poeta xilè Pablo Neruda, pertanyent a la generació del 27, i amic de Federico García Lorca.
Aquesta va ser una amistat breu, festiva i que va tenir un final tràgic. Per això, Neruda sempre recordava Lorca com aquell «Federico, que em feia riure com ningú i que ens va endolar a tots per un segle».
L’autor xilè mereix ser recordat, sobretot, per la seva obra poètica, tant per la que va realitzar durant la seva joventut com, per exemple, Veinte poemas de amor y una canción desesperada fins al monumental i exuberant Canto general.
El 13 d’octubre del 1933 Federico i Pablo Neruda es van conèixer personalment a Buenos Aires, a casa del matrimoni de Pablo Rojas Paz i Sara Tornú, que tenien una tertúlia a què concorria bona part de la intel·lectualitat de Buenos Aires.
García Lorca havia arribat a Buenos Aires a preparar l’estrena per a l’Amèrica hispana de la seva obra de teatre Bodas de Sangre. Neruda estava allà exercint un càrrec consular.
El 10 de novembre d’aquell mateix any, al cèntric Hotel Plaza, de Buenos Aires es va oferir un banquet en honor de Lorca i Neruda. Per a aquesta ocasió, tots dos havien preparat el seu cèlebre discurs “al alimón” per homenatjar un poeta que tots dos consideraven com un pare: Rubén Darío. A Buenos Aires va ser el començament de la seva amistat.
Més tard, a Espanya l’amistat de Neruda i García Lorca se situava a l’epicentre d’aquell ambient de festa i desacatament del Madrid del 1933 al 1936. Neruda també va dir de Lorca: «No he vist mai reunits com en ell la gràcia i el geni, el cor alat i la cascada cristal·lina. Federico García Lorca era el follet malbaratador, l’alegria centrífuga que recollia al seu si i irradiava com un planeta la felicitat de viure».
Un any abans que Lorca fos assassinat, Neruda va publicar una Oda en què vaticinava la seva mort. Les imatges d’aquella Oda també es poden llegir com un vaticini de la guerra que s’apropava. El mateix Neruda, en una conferència que va fer el 1954, va confessar que no podia tornar a llegir sense horror la seva Oda a Federico García Lorca.
A les memòries de Neruda s’assenyala que Lorca també va tenir un «preconeixement» de la seva pròpia mort. Aquest fet va passar durant una de les seves gires teatrals als remots àmbits rurals de Castella quan la companyia La Barraca, que dirigia el mateix Federico, va acampar per la zona. Aquella nit Lorca no va poder dormir. Ens explica Neruda:
«A l’alba es va aixecar i va sortir a vagar només pels voltants (…) A la porta d’un vell domini es va aturar. Era l’entrada a l’extens parc d’una finca feudal (…) Federico es va sentir de sobte aclaparat per una cosa confosa que hi havia de passar».
I efectivament, llavors, alguna cosa va passar:
«Un xai petit va arribar a ramonejar les herbes entre les ruïnes i la seva aparició era com un petit àngel de boira que humanitzava de sobte la solitud (…) El poeta es va sentir acompanyat.
De sobte, una porcada de porcs va entrar també al recinte. Eren quatre o cinc bèsties fosques, porcs negres, semisalvatges amb gana ferotge i peülles de pedra. (…) Els porcs es van tirar sobre el xai i al costat de l’horror del poeta el van esbocinar i el van devorar».
Aquesta història la va explicar Lorca a Neruda just tres mesos abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. Neruda posteriorment va entreveure «que aquell succés va ser la representació anticipada de la seva mort».
El simbolisme que apareix al relat és evident: el xai sacrificial, mans i innocent, és trossejat pels porcs, és a dir, per l’animal impur. La porcada, a més, era de color negre com les camises feixistes.
Hi va haver molts altres poetes morts durant la vida de Neruda als que recorda al seu poema Los nombres:
No los escribí en la techumbre por grandiosos, sino por compañeros. / Rojas Giménez, el trashumante, el nocturno, traspasado por los adioses, muerto de alegría, palomero, loco de la sombra. / Joaquín Cifuentes, cuyos tercetos rodaban como piedras del río. / Federico, que me hacía reír como nadie y que nos enlutó a todos por un siglo / Paul Éluard, cuyos ojos color de nomeolvides me parece que siguen celestes y que guardan su fuerza azul bajo la tierra. / Miguel Hernández, silbándome a manera de ruiseñor desde los árboles de la calle de la Princesa antes de que los presidios atraparan a mi ruiseñor. / Nazim, aeda rumoroso, caballero valiente, compañero.
Por qué se fueron tan pronto? / Sus nombres no resbalarán de las vigas./ Cada uno de ellos fue una victoria./ Juntos fueron para mí toda la luz. / Ahora, una pequeña antología de mis dolores.