Natalia Mena

La realitat és complexa i polièdrica, de manera que ens hem d’acostumar a conviure amb aquest fet i amb les nostres pròpies contradiccions. Malgrat aquesta obvietat, ens costa acceptar la diversitat de pensament i les nostres pròpies lluites internes, per la qual cosa actualment existeix una mania casi obsessiva, diria jo, en sortir vencedor, en imposar el nostre criteri per damunt de tot, en dominar o doblegar contínuament qualsevol altra perspectiva que no sigui la nostra. El cert és que a la vida quan es produeix un succés poden haver-hi milers d’interpretacions, opinions o punts de vista, i segurament tots tindran quelcom de legitimitat, però dit això, està el que passa realment amb independència de les diferents mirades que hi puguin haver. En l’era d’internet, on les xarxes socials i les plataformes digitals estan vivint el seu minut de glòria, aquest fenomen s’ha agreujat encara més, ja que en aquestes autopistes tecnològiques es promouen discussions de tot tipus que poc tenen de debat. Es tracta de confrontacions estèrils en les quals allò fonamental no és articular idees i comprendre altres postures, sinó estar sempre en possessió de la raó, conducta bastant humana dit sigui de pas. Per aquest motiu, la pregunta que em plantejo és: perquè ens capfiquem d’aquesta manera amb la voluntat de sortir-nos amb la nostra? Doncs, segons els psicòlegs, perquè és el recurs que utilitzem per reafirmar la nostra identitat individual com a subjectes, o dit en altres paraules, és una manera de fer prevaler l’ego propi davant l’aliè. 

En realitat, del que ens costa adonar-nos és que aquest comportament no té gaire sentit, ja que quan les postures son inamovibles no és possible una resolució del conflicte, sigui quin sigui, en cap cas. Avui dia, en general, costa molt afluixar la corda o reconèixer que ens hem equivocat; hi ha poca humilitat i molta vanitat; estem en un moment en què es potencia l’autoimatge per damunt de qualsevol altra cosa; hi ha una autèntica necessitat d’obtenir l’aprovació dels altres, fet que genera angoixa i infinitat d’emocions negatives com la ira, la tristesa o la prepotència, per mencionar algunes de les més habituals. Hi ha un narcisisme imperant que fa fredor, és a dir, un afany de protagonisme insaciable acompanyat d’una creença de ser el centre de l’univers que és al•lucinant. Aquesta actitud de supèrbia emmascara moltes vegades una personalitat insegura que requereix constantment el reconeixement, i que considera que imposant el seu parer pot aconseguir el prestigi que tan anhela. 

Hi ha una proliferació de persones capritxoses i despòtiques que no admeten que els contradiguin, i volen tenir a totes hores l’ultima paraula. És com una mena d’addicció a la qual estan enganxats. Per això, davant aquest panorama, és primordial procurar assimilar que no sempre estem en possessió de la raó, i que les nostres preferències o gustos no tenen una importància capital. Precisament la maduresa emocional consisteix bàsicament en saber guanyar, però sobretot en saber perdre, i en entendre que en moltes ocasions s’ha de cedir, que no significa renunciar als teus principis, sinó comprendre que la nostra visió del món no té perquè ser compartida pels altres. I no passa res, les derrotes, per doloroses que siguin, ens ensenyen a ser millors persones i a superar-nos. 

Empatitzar amb les circumstàncies dels altres és un bon exercici per treure’ns la bena dels ulls i constatar que no som el melic del planeta.

Aquesta insofrible i malaltissa conducta ens fa perdre el temps, l’energia, i fins i tot la salut, a més de comportar una sèrie de perills que van des de l’aïllament, no aprendre dels errors que es cometen, el rebuig per part dels que ens envolten, l’aflorament del sentiment de no ser o tenir prou, i un descontent generalitzat amb un mateix. 

Ens han educat per tenir por al fracàs o a equivocar-nos, a què no ens toquin l’autoestima i les creences (les nostres possessions), a gestionar malament les emocions desaprovant el desacord, que alimenta un patiment que és totalment prescindible. El dolor és inevitable però el sofriment és opcional, així que he arribat a la conclusió que no vull tenir la raó, vull viure tranquil•la, en pau, alliberada d’aquest deliri inútil i sabent que la modèstia juntament amb la senzillesa obren més portes de les que mai obrirà l’arrogància. 

Si comencem a triar ser amables per sobre de tenir la raó, iniciarem un camí d’aprenentatge per deixar de voler atresorar la veritat absoluta i ser conscients de tot el que perdem en no admetre que els altres tenen dret a tenir altres cultures, idees o òptiques, i a qüestionar-nos per què la nostra ha de ser més valida que la d’ells. Sinó, per consol d’aquells que no puguin suportar aquest suggeriment o es mostrin escèptics respecte aquesta teoria, sempre els quedarà la dita que els temps els doni la raó.