Aplom
«Ningú odia als mediocres», va etzibar al bisbe Sal•la abans de marxar. L’Otger que havia anat a denunciar els abusos de l’ardiaca Sendred, va sortir molt desenganyat en constatar que aquest, actuava amb la connivència del cap de la diòcesi. Durant tota l’audiència, el bisbe Sal•la, s’havia dedicat a posar en dubte la seva labor pastoral i li havia advertit que vigilés el que feia.
Desembre del 983, Valls d’Andorra.
El van anar a arrestar de matinada; eren dos soldats del bisbe. Van deixar que es vestís mentre li explicaven de què se l’acusava. «Saben que soc innocent, veritat?», els va dir. Ells nerviosos, s’excusaven tartamudejant. De sobte, va treure una fulla de navalla de la màniga i va afaitar al més alt; un borboll de sang calenta li va omplir la mà. Abans que el baixet reaccionés, ja li havia donat una puntada de peu al pit, fent-lo caure escales avall.
Poc podien esperar aquells dos homes, fidels al Sendred, que el capellà a qui acusaven d’heretge, era un militar retirat. Pocs anys abans d’establir-se a les Valls d’Andorra, havia combatut contra les ràtzies de sarraïns, que comandats per al-Mansur, assetjaven els comtats catalans. Havia guanyat batalles i fet mèrit dins de la carrera militar, fins a ésser condecorat pel comte Borrell II, després de quedar malferit en una escaramussa. En quedar impedit d’un peu, va decidir, deixar la carrera militar i dedicar-se, seguint la seva vocació, a ajudar als més desvalguts.
En arribar a les Valls, va passar sota les ordres de l’ardiaca Sendred, qui també era clergue; el seu únic mèrit però, era haver-se casat amb la neboda del bisbe Guisad II, qui després de l’enllaç, l’havia ascendit a ardiaca. L’ambició del Sendred era inversament proporcional a les seves capacitats i mèrits i va anar escalant amb l’ajuda del bisbe Sal•la fins a arribar a encarregar-se dels tributs i el control de la Vall. Tot, sota el beneplàcit del Comte Borrell II, que aliè a la situació, va accedir a les seves peticions i li va fer construir el castell de Bragafolls, des d’on exercia el seu poder. L’Otger, havia intentat fer front als intents del Sendred de convertir les Valls, que eren una comunitat de cases i famílies, en un feu senyorial. Tot amb enganys; decretant tributs injustos i confiscant als pagesos, els excedents de la collita. Que aquell fos un hivern dur, no li havia impedit seguir amb els seus abusos, amb la més absoluta impunitat.
Ja fugit, travessaria la frontera per ponent, aquella mateixa nit. En arribar al Pallars reuniria una esquadra de mercenaris, a qui posaria al dia de la situació. Els homes de Sendred eren homes bons, però tenir bondat sense valentia és com tenir pa i no tenir dents. L’Otger era una amenaça per a ells i Sendred creia, que mort el gos s’acabaria la ràbia. El que no sabia, és que davant, no tenia un gos, sinó un llop amb set de justícia.
«T’intentaran excloure, estigmatitzar i perseguir i quan tot i així no et trenquin, cauran en el descrèdit i el fals testimoni. Però és deure i obligació d’un home, defensar la seva reputació i honor; puix és l’únic patrimoni de valor que té». Els deia l’Otger, mentre avançaven al galop deixant un núvol de pols al seu pas.
El capvespre dibuixava un llustre groguenc a l’horitzó. L’Otger i els 5 soldats restaven drets vora els cavalls, contemplant com, la línia de fum negre que sortia del castell de Bragafolls, s’enlairava al cel. Les seves siluetes retallaven el paisatge lauredià; que fosquejava amb el remor que quelcom havia canviat per sempre. L’Otger va clavar els ulls al fons de la Vall per darrer cop, recordant totes aquelles persones a qui havia acompanyat en la seva missió eclesiàstica. Amb aplom, va muntar al cavall i va donar l’ordre de continuar. Creuarien per Claror i ningú tornaria a saber res més d’ells.
Abans de l’assalt al castell, l’Otger, havia escrit una missiva al comte Borrell II, explicant la situació i comminant a què arrestessin a l’ardiaca Sendred, on s’acomiadava dient: <<És tan gran l’odi que em professen, que un no pot fer res més que agrair-lo. En canvi, jo a ells, no els odio gens ni mica>>.