Ego sapiens
El diàleg entre ciència i espiritualitat sempre ha despertat un gran interès malgrat que el materialisme científic s’hagi ensenyorit del discurs general i que molts vulguin oblidar per exemple que Isaac Newton, considerat el pare de la ciència moderna, es dedicava també a l’alquímia.
Ara acaba de sortir publicada una obra que indaga en aquesta interacció, no ja amb consideracions abstractes, sinó en els seus aspectes pràctics: en el repte del benestar global de la persona a través dels darrers descobriments científics. Es tracta de Biologia de la gentilesa, els seus autors, la doctora Immaculata De Vivo, epidemiòloga de la Harvard Medical School, experta en recerca genètica del càncer, i Daniel Lumera, biòleg, naturalista, antic monjo benedictí, practicant de meditació i expert en benestar, analitzen els beneficis d’una consciència positiva, basada en la gratitud, el perdó i la gentilesa. De fet, el títol del llibre duu el nom atorgat a l’estudi que es va realitzar durant 4 anys a Harvard: un grup de dones va realitzar cada dia una meditació sobre l’amor bondadós. Es va comprovar que aquesta pràctica havia allargat les estructures de l’ADN situades en els extrems dels cromosomes de les participants. Aquestes estructures anomenades telòmers són bio-marcadors de longevitat. Per tant segons el nostre comportament, els nostres pensaments, emocions i disposició general podem influir en el nostre cos, tal com ho defensa també l’epigenètica. Lumera afirma a més que la humanitat necessita d’una nova revolució interior copernicana. Com tots saben, Copèrnic, al donar a conèixer la seva teoria del moviment de la Terra al voltant del Sol va provocar una gran controvèrsia i greus enfrontaments d’ordre polític i doctrinal. Daniel Lumera ens recorda que la revolució copernicana no s’ha produït encara a l’interior de tots nosaltres i subratlla que encara ens vinculem al nostre entorn de forma antropocèntrica. Ens convida a superar les il·lusions pròpies del que anomena l’Ego sapiens, que fan que ens sentim deslligats del nostre entorn natural des d’una posició de superioritat. Aquestes il·lusions serien les que ens han dut per exemple a un model no sostenible i a l’esgotament dels recursos del planeta.
En llegir aquestes línies ens ve a la memòria per contraposició la cultura dels indis wintus, originaris del centre-nord de Califòrnia. L’escriptora Rebecca Solnit en un dels seus llibres ens parla de la seva relació al món. Els wintus quan es refereixen al seu propi cos enlloc d’especificar el costat dret o esquerre usen els punts cardinals. Solnit reprodueix de forma literal les paraules de l’antropòloga cultural Dorothy D.Lee: quan el wintu es dirigeix a la capçalera del riu, els turons es troben a l’oest i el riu a l’est, i el pica un mosquit al braç oest. En el camí de tornada, els turons segueixen a l’oest, però quan es rasca la picada del mosquit es rasca el braç est.” Com molt bé subratlla Solnit, per la cultura wintu el món és estable mentre que l’individu per la seva part és condicional. Això ens duu a pensar que la revolució copernicana interior que reclama Lumera no és sinó una nova versió de la relació al món de cultures que la nostra civilització antropocèntrica ha anomenat primitives no sense condescendència. La nostra lectura antropocèntrica de l’experiència vital ens ha condemnat doncs en certa manera a un món competitiu, dissociat, en el qual l’entorn és un perill que cal doblegar, obviant però el que a hores d’ara ja salta a la vista: que el perill sovint rau en nosaltres mateixos.. H