Francesc Guillaumet Periodista

La Fundació ICG, que impulsa el Grup Compromesos amb el Futur de Lleida, va plantejar dijous passat les seves conclusions en un informe que faran arribar a les autoritats pertinents. Entre les propostes que planteja, que en són moltes, destaca la creació d’un ens que agrupi la ciutat de Lleida i les capitals de comarca de les terres de Ponent per definir estratègies de transport, educació, infraestructures, habitatge i sanitat. D’alguna manera, seria com una mena d’ens metropolità que hauria de definir el futur no només de la gran ciutat (Lleida sobrepassa els 140.000 habitants) sinó també de tota la seva àrea d’influència, en la que figuren poblacions a l’entorn dels 18.000 habitants, com Tàrrega o Balaguer, o els 12.000 com Mollerussa, per posar només tres exemples. La idea és bona. Si ho fan a Barcelona amb l’àrea metropolitana per què no ho podem fer a Lleida? Em pregunto. Per tant, tirar endavant propostes d’aquestes característiques hauria de ser la norma i no l’excepció i no només al voltant de Lleida sinó també en altres àrees que generin espais d’influència, com és el cas d’Andorra i l’Alt Urgell.

D’entrada les administracions sempre són reàcies a compartir estratègies i sobiranies, per petit que sigui el seu marge de decisió, però tal com estan les coses només amb la col·laboració d’entitats supramunicipals es podrà tirar endavant amb garanties. Fa només dos setmanes en teníem un exemple del que pot donar de sí aquest tipus de col·laboracions. Els ministres de Sanitat d’Andorra i Espanya van signar un protocol de col·laboració sanitària que permetrà una millor atenció a Andorra als veïns de l’Alt Urgell, a més d’intercanviar experiències en la gestió de les emergències mèdiques a la zona de la frontera i la gestió de recursos conjunta. El camí és aquest i no altre i de fet no estaria malament que tal i com el grup Compromesos amb el Futur de Lleida proposa crear aquest ens «metropolità» a les comarques de Ponent es pogués fer el mateix amb Andorra i l’Alt Urgell. El protocol de col·laboració entre els dos ministres és important però a més de la sanitat hi ha moltes altres qüestions que afecten al futur d’Andorra i de la seva comarca veïna. La millora de les infraestructures, l’educació, els serveis socials i fins i tot les estratègies turístiques són elements en els que ambdós territoris podrien col·laborar de manera fluïda, amb una metodologia de treball i una institució supranacional que li pogués donar cabuda.

A Catalunya aquesta política és la que es va esbossar mínimament amb la creació dels Consells Comarcals, unes entitats que tenen serveis mancomunats tot i que no sempre responen als fluxos de la dinàmica econòmica i social que s’han establert durant dècades. I és que hi ha comarques que agrupen pobles que no han tingut mai gaire relació entre ells (a nivell econòmic i social, s’entén) i que tanmateix han de conviure en una mateixa comarca. A vegades, a l’hora d’impulsar ens de les característiques que he explicat hi ha un cert temor de les administracions. Potser es tem que se’ls prengui protagonisme o capacitat de decisió però l’Àrea Metropolitana de Barcelona fa anys que funciona amb autonomia pròpia i, tot i els recels inicials de la Generalitat al veure-ho com un contrapoder del propi Govern, finalment ha acabat tenint vida pròpia sense que en cap cas fos un element distorsionador de la pròpia dinàmica de la Generalitat. De fet, quan a Barcelona va manar Xavier Trias (que per cert té moltes possibilitats de tornar a fer-ho després de les eleccions municipals del 2023), en un i altre costat de la Plaça Sant Jaume va governar el mateix color polític. I tothom sap que l’Ajuntament de Barcelona té un pes determinant en els organismes del govern de l’àrea metropolitana. Per tant, aquest organisme, més que restar ha sumat. I és que la conurbació de Barcelona té unes necessitats que no tenen altres ciutats mitjanes del país i és precisament per aquest motiu que té tot el sentit del món que s’impulsin entitats que puguin dissenyar estratègies directament encaminades a millorar el funcionament d’aquestes grans àrees perquè en definitiva el que es pretén al fer-ho és millorar el dia a dia de la ciutadania i això sempre és un actiu a tenir en compte.

Fet i fet, doncs, i tornant a Andorra i l’Alt Urgell, no estaria de més explorar organismes de col·laboració que fugin de les lògiques urgències de la sanitat (solucionar aquest tema és cabdal per qualsevol estat) i es pugui plantejar iniciatives i escenaris a mitjà i llarg termini. I és que en definitiva fent-ho s’aconseguiria un millor disseny de les polítiques de dos països situats a un i altre costat de la Farga de Moles i que com qualsevol territori d’aquestes característiques tenen molt en comú. H
Periodista