Natalia Mena

La decepció és una emoció dolorosa que es desperta en algú al incomplir-se les expectatives construïdes en vers al comportament d´una altra persona o en relació a algun esdeveniment. Aprendre a manejar-la passa per acceptar que els demés no són ni es comporten com un mateix, sinó segons el seu propi món de valors, creences, principis i experiències. Per tant cadascú és ell i les seves circumstàncies de manera que és millor no fer-se massa mala sang i això és el que estic intentant. He tingut un mes de gener i febrer farcit de desenganys professionals, que m´han deixat una mica desencantada, ja que havia dipositat la meva confiança en un equip jove que personalment considerava valent i que tenia un potencial enorme per poder realitzar una tasca tan apassionant com la d’informar, però que no tan sols han desaprofitat aquesta possibilitat per desenvolupar la seva carrera i créixer com a professionals actuant dins un mitjà de comunicació com si fossin funcionaris, amb poca passió i dubtosa vocació, sinó que en el moment més inoportú així com de la pitjor forma possible han decidit abandonar i tirar la tovallola per anar a buscar la terra promesa essent molt conscients del mal que ocasionaven no tan sols a l´ empresa, sinó els companys que deixaven enrere.

Tots aquells que exhibien bondat i lleialtat, tots aquells que varen fer un cop de força perquè apostéssim per ells en detriment d´altres direccions més de la vella escola, utilitzant maniobres o contubernis poc edificants que per altre banda mai hauria d’haver permès, perquè quan cedeixes a un xantatge obres les portes a que t´estiguin extorsionant permanentment, tots aquells són els que avui exerceixen de Judes del XXI. Amb un cinisme descarat amb poca empenta i nul·la actitud per quan les coses venen mal dades no han parat de posar excuses per eludir un esforç que no estan disposats a fer per el que es venen per trenta monedes de plata (en el cas d’ alguns ni això) i et donen el petó de la traïció. Faig aquesta referencia bíblica, perquè crec que és molt clara i entenedora d´una conducta que continua estant a l´ordre del dia disfressada ara més que mai d´una bonhomia infumable, que evidentment res te a veure amb la realitat. Malgrat tot, com deia Churchill, “sóc  optimista, no sembla molt útil ser una altre cosa”  així que en qualsevol calamitat procuro veure sempre una oportunitat i estic convençuda que al final és una catarsi que va molt bé per sortir de la zona de confort i demostrar-se a un mateix que s´ha de continuar endavant, s´ha de suportar sense deixar d´avançar, perquè el triomf no està en vèncer sempre sinó en no donar-se mai per vençut, no rendir-se, forjar caràcter a la vegada que entrena a aixecar-se tantes vegades com calgui per dir-li a la vida que encara que les circumstancies siguin difícils val la pena seguir lluitant per tot allò que un creu i estima.

Per tant la galleda d´aigua freda que m´he endut no me la treu ningú, però el cementiri està ple d´imprescindibles, així que ara toca mirar el futur incorporant nous acompanyants de viatge, aprenent dels errors comesos i amb la ferma convicció de construir un grup solvent per consolidar-lo alhora que engrescar-lo en un projecte trepidant com el de treballar en el sector de la comunicació. Segurament m´he equivocat en alguns plantejaments a l´hora de liderar els meus equips, per això vull fer també autocrítica i demanar disculpes a aquelles persones amb les que he compartit algun temps del trajecte i he tingut alguna relliscada o gestió desafortunada de la situació, perquè mereixen aquesta consideració i respecte, els ho he dit cara a cara i en aquestes línies ho faig públicament. 

Per aquest motiu un cop digerida la deserció i després d´un profund anàlisi del perquè de tot plegat que seria bastant llarg alhora que avorrit d´explicar en un article, torno a estar il·lusionada perquè tinc equip, tinc projecte i tinc ganes que és allò que ens mou a poder fer tot el que ens proposem, aquesta voluntat és la que ens impulsa a reinventar-nos, posar-nos de peu un cop rere un altre i a ser resilients per afrontar les adversitats amb coratge i determinació.

Com resa la dita “no hi ha mal que per bé no vingui”, vull pensar que tot passa per alguna raó de manera que he tancat una etapa per iniciar-ne una altre, que no sé el que em depararà, però aquesta és la gracia, es tracta d´anar descobrint el misteri gaudint de lo positiu i corregint  lo negatiu.

Seguim i seguirem, perquè el lema de la nostra marca és que “sempre surt” i de nou confiaré en el conjunt humà que he escollit sumat al que ja fa anys que m´acompanya per romandre fent el que més m´agrada: abordar l´actualitat des d’un punt de vista objectiu, rigorós i crític.

La resta ja és historia, desitjo molta sort a tots aquells amb els que he coincidit laboralment, perquè de tots ells he aprés quelcom, perquè vull quedar-me amb lo favorable i perquè cadascú ha de buscar el seu camí encara que jo a vegades no l´entengui.  Els que s´han quedat agrair el seu suport i recolzament sense el qual no hagués estat possible la renaixença. Tal dia farà un any i al recordar-ho esbossarem un somriure sabent que després de la tempestat ve la calma i acaba sortint el sol.

Perdoneu-me aquest desfogament públic probablement fora de lloc, simplement el missatge que intento traslladar és que vigileu i estigueu alerta, perquè en moltes ocasions les punyalades no les assesten el adversaris, competidors o contrincants, sinó que venen dels que tens més a prop i amb els qui comptaves. Però estigueu tranquils, perquè amb els judes no cal barallar-se, ells es pengen sols.