Preadolescència
Tenim molta informació sobre la infància i l’adolescència, però què passa amb la preadolescència? Els anomenem: “tweens”. En aquesta etapa de transició tan important que viuen els nostres fills dels 8 als 12 anys experimenten molts canvis físics, cognitius, socials, emocionals. És la fase de l’inici de la construcció de la seva identitat.
Nosaltres, els pares i les mares d’un dia per l’altre veiem com el nostre petit o petita es converteix en una altra persona totalment diferent. Què ha passat amb el nostre nen? Com ha canviat tant i no me n’he adonat? Ha estat tot massa ràpid i no estava preparat per això…
D’aquí poquet organitzaré una formació en línia on parlaré de tot aquest tema de manera més extensa. Però no volia deixar passar l’oportunitat de parlar-te per aquí de la importància que té conèixer també aquesta etapa de transició.
De cop i volta veiem com els nostres fills que tant ens necessitaven per a tot, comencen a no necessitar-nos tant… a voler tenir més espai amb nosaltres i més contacte amb els seus iguals. El cercle d’amistats comença a guanyar protagonisme i vol sortir més, i fer més la seva.
Tot i això, tot i voler aquesta independència i autonomia, també volen el contrari: tenir-te ben a prop i que tampoc marxis molt lluny. Quina paradoxa, oi? Però és així, és una etapa en què, per una banda, necessiten aquesta llibertat, però també la teva ajuda perquè encara no estan preparats per volar del tots sols.
Els canvis físics són els que primer s’evidencien, canvis corporals, hormonals, canvi de veu en els nens, l’arribada de la menstruació en les nenes… però no hem de deixar de banda els canvis de mentalitat, que és el que més ens mostren que estan transformant-se en unes altres persones. Ara importa molt el que els altres opinin d’ells, volen encaixar i volen pertànyer al grup. La pertinença, en sessions d’acompanyament familiar, és un aspecte que tracto molt perquè per l’ésser humà el fet de pertànyer al grup, a la famíla, al sistema en general, fa que pugui sobreviure.
Comencen a comparar-se, la roba d’un o de l’altre, el pentinat, la música que escolten, els hobbies que tenen… i podem veure a vegades, com nens i nenes que tenien una autoestima saludable i seguretat en ells mateixos, comencen a desconfiar i a sentir-se més insegurs.
També el seu cervell s’està preparant per a la transformació més gran que hi haurà al llarg de la seva vida. Sempre dic que en plena adolescència és com si el cervell dels nostres fills estigués de reformes. En la preadolescència els nostres fills poden estar més sensibles, irascibles, més reactius.
En una investigació de Larson y cols (2002) es va observar com els preadolescents tenien una actitud més negativa a l’inici, però després amb el temps disminuïa.
També en aquesta etapa valoren molt les recompenses immediates o a curt termini sense tenir en compte o valorar el risc que pot derivar allò que volen.
Com acompanyar-los en aquesta etapa? Perquè com t’explicava a l’inici de l’article, encara que sembla que no vulguin que estiguem al seu costat, ho necessiten.
- És important que t’asseguris que dorm suficient, el seu cervell es va formant sobretot quan dorm.
- Respecte al seu espai, la seva intimitat.
- Parla amb els teus fills sobre els seus canvis físics.
- Participa en la seva vida escolar, coneix les seves amistats.
- Parla sobre temes que et preocupin com el fet de començar a fumar, relacions sexuals, alcohol, o altres temes. Abans els nostres pares no tenien tanta informació com nosaltres, i tampoc parlaven obertament sobre certs temes que eren considerats tabú. Trenquem aquests paradigmes i fem que sentin que poden comptar amb nosaltres pel que necessitin.
- Marca uns límits, sempre des del respecte i l’amor.
- Acompanya la seva presa de decisions, ajuda al teu fill a fer llistats de pros i contres perquè entrenin aquesta habilitat després ell sol.
- No tinguis el “NO” a la punta de la llengua amb tot el que diguin, espera, respira i deixa que s’expliqui. Si no tens clara una resposta a una demanda que t’hagi proposat, pots mantenir una postura neutra i dir-li que ho pensaràs, ho valoraràs i li donaràs una resposta com més aviat millor.
Aquesta llista podria ser més llarga, sí. Però he mirat de resumir el què veig que preocupa més a les famílies.
Tant la preadolescència com l’adolescència són etapes que no tenen molt bona publicitat… De vegades he sentit a persones del meu entorn dir: “Ah! Està quasi a l’adolescència! Ja li passarà!” com si es tractés d’una grip.
Necessiten igualment el teu acompanyament família, necessiten que els escoltem, que els sostenim i que no llancem la tovallola a la primera de canvi. Si ens centrem en el dia a dia, veurem com reptes que ens semblen difícils, són grans aprenentatges per a tots.
Recorda com et senties tu a la seva edat, què necessitaves o què t’hagués agradat tenir dels teus pares.
I ja per acabar, no oblidis el sentit de l’humor com una bona eina de gestió emocional. En situacions de tensió, riure o treure-li ferro a l’assumpte sempre és millor i és una bona manera de connectar amb ells.
Desitjo de tot cor com sempre que t’hagi aportat.