Por
Deia Francisco de Quevedo que «la por no impedeix que succeeixi allò que recelem». Al llarg de la història, la por ha estat l’emoció primària més utilitzada pels governants per a mantenir subjugat al poble. La fal·làcia més emprada per les elits dominants és la de la por i allò que provoca: angoixa, desempara i odi.
Amb la por, el poderós manté amb impunitat les desigualtats internes de la societat que domina. En comptes de reprimir la ira dels ciutadans asfixiats per la injustícia, la redirigeix contra un objectiu adequat als seus interessos. El psicoanalista Slavoi Zisek considera la por com un estri usat en política per regular la seguretat i el benestar de la societat, com a eina d’immobilització i control ciutadà.
Una política que també recorre a la por com a principi mobilitzador quan convé, amenaçant a l’individu de perdre allò que ha costat tant de guanyar. Diu Zisek que «avui, la moda en política és la biopolítica postpolítica, una política que afirma deixar enrere les velles lluites ideològiques i se centra en l’administració i gestió d’experts, mentre que «biopolítica» té com a objectiu principal la regulació de la seguretat i el benestar de les vides humanes. És clar que aquestes dues dimensions se superposen: quan es renuncia a les grans causes ideològiques, el que queda és només l’administració de la vida».
La realitat és que cada dia que passa ens sentim més insegurs, més temorosos. És la por a la sensació d’haver perdut la direcció de les nostres vides, és la desconfiança davant la desorientació dels referents polítics i socials, que, això sí, malden per l’interès propi i no pel general, i és la percepció que poders desconeguts, o no tan desconeguts, ens condicionen i determinen el futur, cada dia més negre mentre que el d’ells és més brillant.
És l’estratègia de convertir la por en una efectiva eina política de control, una por que ha estat sempre un dels aliats més fidels del poder, que intenta que la població visqui immersa en ella. L’ús polític de la por forma part de les estratègies de partits i governs, amb notables rèdits electorals. Sorgeix així el que s’ha denominat la ideologia de la por, una pertorbació angoixant i contínua de l’ànim per un risc o mal real o imaginari.
La por com a arma de dominació política i control social és omnipresent i està arrelada, produeix desconfiança i conflicte amb «l’altre», al qual es culpa de l’ocorregut o del que pot esdevenir, i genera, per tant, la necessitat de protegir-se d’ell. Aquesta és la ideologia de la por, que arriba a través dels seus transmissors, els «fabricants de por», molt vinculats als mitjans i a la informació que, avui, es transmet instantàniament a través d’Internet.
La por es manifesta quan les relacions de poder són molt extremes. Uns pocs manen, que no governen, i la majoria acota el cap i obeeix. S’esfumen les certeses i emergeixen la precarietat i el desassossec paralitzant. Abans això passava en temps de guerres i repressions polítiques, però ara la por s’expandeix i afegeix una altra naturalesa a la tradicional: la dels rostres de polítics dedicats a modelar un poder fàctic que denominen «dictadura dels mercats», que tendeix a reduir els beneficis socials i les conquestes de la ciutadania durant l’últim mig segle i a generar por a quedar-nos sense treball, a reduir el poder adquisitiu, a la subocupació o a la marginació econòmica i social. Por al futur negre.
La por és una emoció que immobilitza, que neutralitza, que no permet actuar ni prendre decisions amb naturalitat i que fa als ciutadans susceptibles de ser dominats, subjugats pels que exerceixen el poder, els que sotmeten als porucs i els injecten passivitat i privatització de les vides quotidianes, els culpabilitzen i els castiguen baixant-los de l’escala social.
L’historiador nord-americà Chris Lasch ja va exposar el 1979: «Després del remolí polític dels anys 60, els ciutadans es repleguen a qüestions formals. Sense esperances de millorar la vida en cap de les formes que importen, la gent es va convèncer que l’important era la millora psíquica: acontentar-se amb els sentiments, ingerir aliments saludables, fer classes de ballet o dansa del ventre, imbuir-se de la saviesa oriental, caminar sense fi, aprendre a relacionar-se, superar la por al plaer. Inofensives en si mateixes, aquestes cerques, quan són elevades a la categoria de programa i s’encimbellen en la retòrica de l’austeritat i l’obertura de les consciències, impliquen un allunyament de la política i un rebuig del passat recent.»
Quina ironia! 40 anys després la situació es repeteix, amb l’agreujant que ara tota aquesta emboirada pseudo-psico-emocional s’expandeix a la velocitat del pensament amb les xarxes socials. Els romans ja flipaven amb el 'panem et circenses' a benefici dels patricis. Avui flipem amb Instagram i TikTok a benefici dels mateixos. I la realitat, un altre cop, ens deixa fets que són com a cops de puny a la cara: «Desgraciadament, cada dia s’assembla més a la Gran Depressió», «mai tants van deure tants diners a tan pocs», «fills que viuran pitjor que els seus pares», «era això el que ens van prometre?» i «després de la recessió econòmica ve la humana».
Si aquest panorama el situem a casa, no s’ha de perdre de vista que és el poble qui autoritza amb el vot aquesta ètica. Si no es produeix EL CANVI, les profundes reformes que, com l’aire, necessita el país hauran d’esperar. I molt més no podem. Ara que s’apropa EL CANVI, cal gent valenta, però també hem de ser prudents, perquè, com diu Stephen King, «la prudència és l’ingredient essencial del valor.» La pregunta és: a Andorra s’utilitza la por com a eina de control dels ciutadans? S’apropen eleccions.