Qüestió de confiança
Mai és tan preuat per als polítics aquest concepte com quan s’aproximen uns comicis. Durant els quatre anys que dura una legislatura s’obliden per complet del seu significat i del que representa que algú dipositi la seva seguretat, fe, esperances i expectatives en ells i les seves promeses. Però ara necessiten aquesta fiabilitat dels electors perquè apostin pel seu projecte de país, per això els líders de cada formació s’afanyen a definir la seva estratègia per mirar de convèncer el nombre més gran de ciutadans que ells són la millor opció per tirar endavant aquest microestat.
Un cens d’aproximadament 29.000 andorrans estan cridats a les urnes el proper 2 d’abril després que el cap de Govern, Xavier Espot, anunciés dilluns passat la dissolució del Consell General i la convocatòria d’eleccions. La data escollida no ha estat exempta de polèmica per a emmarcar-se en plena Setmana Santa, i per respondre a un cert tactisme polític i un càlcul partidista.
Sigui com sigui, el Principat ha de decidir quin és el camí que vol prendre per encarar els reptes de futur amb les màximes garanties de benestar social i creixement econòmic. Per tant, en aquest sentit s’haurà de veure quin dels candidats presentats és el més hàbil per persuadir a una població en la qual l’abstenció augmenta com a la resta de països europeus, a causa de la desafecció que en els últims anys s’està produint vers la classe política que, cop accedeix al poder, viu allunyada de la realitat i poc preocupada per resoldre els veritables problemes de la societat. Per aquest motiu esdevé fonamental guanyar-se la confiança de la gent, i és clau per establir una relació positiva.
Gràcies a ella es genera un terreny comú on les persones poden expressar sentiments i emocions lliurement sense temor al rebuig. Llavors, la pregunta que em plantejo és: com es pot aconseguir aquesta creença de forma ràpida, ja que els aspirants comptaran amb 15 dies de campanya per fer arribar el seu missatge de forma clara i entenedora a l’espectre de votants o simpatitzants amb la finalitat d'atraure’ls amb les seves propostes? Evidentment, l’orientació ideològica de cada individu que en la gran majoria de casos està estretament lligada a les seves circumstàncies personals és un aspecte determinant en la presa de decisions, però no és l’únic perquè la credibilitat i la viabilitat dels programes són factors importants que poden fer virar una postura política en una direcció o una altra; per això cal elaborar-los amb sentit comú, realisme i un profund coneixement de les dificultats de la població a peu de carrer.
El líder de cada partit esdevé una figura essencial, perquè de la seva capacitat de comunicació, proximitat, autenticitat i honestedat dependrà que l’ideari que exposa es comprengui i sigui compartit majoritàriament; per tant, que el cap de llista disposi d’un cert carisma per atraure o fascinar a les masses és vital per assolir l’èxit en els resultats. D’altra banda, la comunicació no verbal adquireix un paper rellevant per establir bones connexions; per exemple, somriure de forma oberta i sincera genera tranquil·litat alhora que comoditat als nostres interlocutors; per tant, resulta molt recomanable aplicar aquella dita que proclama: «Somriu i el món somriurà amb tu». Es tracta d’un gest reflex que habitualment genera complicitat; anar replicant la postura a la vegada que sincronitzant els moviments amb qui ens interrelacionem imitant la gestualitat suposa un altre indicador d’identificació que funciona molt bé, i el mateix passa amb el to, la cadència i el volum de la veu. Com més similars siguin amb qui interactuem, més efectiva serà la sintonia que es produeixi.
Complir amb els compromisos adquirits és quelcom bàsic perquè les persones creguin en nosaltres. Aquest és un dels fenòmens que més ha erosionat els perfils de determinats dirigents, que no han sabut mantenir la seva paraula i han acabat posant excuses de mal pagador per justificar que allò que van defensar un dia no té res a veure amb el que vam fer temps després.
Dir sempre la veritat. No cal explicar-ho tot, però que el que es transmet sigui cert denota honradesa i decència. Ser transparent amb les connotacions bones i dolentes que això pugui tenir fa que ens mostrem tal com som i que els altres sàpiguen a què atenir-se, evitant dobles lectures o falses interpretacions. És a dir, no cridar es tracta d’oferir la possibilitat que et coneguin tal com ets; això sol ser molt seductor, perquè emana una naturalitat que habitualment agrada.
No podem oblidar la generositat. Donar sense condicions impacta bastant actualment, perquè en el sistema capitalista en el qual coexistim és molt difícil trobar algú que doni a canvi de res.
I finalment s’ha de ser correcte i rigorós, però sense prendre’ns tan seriosament a nosaltres mateixos. Hem d’entendre que no som el melic del planeta, de manera que incorporar una mica d’humor no va gens malament per generar ambients més distesos.
Personalment, malgrat totes les decepcions que et vas emportant al llarg de la vida, a nivell personal, professional o polític sempre aposto per confiar, perquè estic convençuda que els vincles sans i positius es basen precisament en aquesta fe en l’ésser humà i en el respecte mutu. Com sabeu els que em coneixeu, el meu pensament una mica naïf vol creure que en el fons hi ha un motiu raonable darrere determinades actuacions que probablement desconeixem, ja que no tenim totes les respostes, però hem d’estar oberts a totes les preguntes. Ingenu, potser sí, però al final tot és qüestió de confiança que és la que ens permet avançar i continuar encarant el demà amb optimisme.
Així que animo als votants andorrans a què segueixin confiant en la democràcia i a què dipositin la papereta amb l’esperança que es pot construir una nació de primera.
Sempre endavant!