El teu company de viatge
El que farem avui és força estrany, però et vull demanar que confiïs en mi. Caminarem per buits, caus i cantonades, i ho farem plegats. Arribarem fins on neix el pensament i ens fondrem en el foc d’on surt el fum del diàleg intern. Busca un lloc còmode; el que tu vulguis. L’única condició és que t’hi sentis a gust. Si no desitges relaxar-te pots deixar de llegir. En cas que m’acompanyis en aquesta experiència, ho faràs al teu ritme, a la teva manera; essent tu, sempre.
Vull que deixis la mirada fixa al text i respiris. De forma lenta i profunda. Si ho necessites pots tancar els ulls un moment. Vull que sentis el so de la teva veu interna, concentrant-te en els matisos d’aquesta veu, en el to que uses en llegir aquestes paraules i que de mica en mica, ho facis més lentament, mentre sents com ressonen dins teu, propagant-se de fit a fit. A poc a poc abaixaràs el volum de la teva ment conscient i focalitzaràs la teva atenció en la respiració; prenent consciència de la complexitat d’aquest acte, que durant tot el dia fas de forma automàtica. Com s’omple i després es buida el pit d’aire, enviant l’oxigen a tots els racons del teu cos. Cada cop que treus aire, deixes escapar l’angoixa. I a cada respiració et sents millor, amb més pau; i sents com neix del teu pit una agradable sensació de benestar. Tot d’una t’adones de tots els sorolls que t’envolten i als quals no estaves prestant atenció; ara els escoltes de forma nítida. Vull que t’adonis de tota la tensió que tens al front. Permet que tota aquesta tensió baixi, que es desprengui, mentre relaxes la cara. Sents com a poc a poc llisca per darrere del front, pels ulls, per darrere el nas, pel paladar, pels marges de la llengua. Sentiràs la necessitat d’empassar-te saliva; fes-ho.
Pren-te la llibertat de relaxar-te, cada cop més i més profundament. Vull que contemplis la teva ment en pau, com un mar en calma. Que observis la brisa acaronant la superfície. Tot d’una, ets una gota dins d’una onada d’aigua tèbia, que sura suspesa al mar. El corrent és un bressol que et du en braços i t’impulsa cap a una platja on juguen uns nens. En arribar, el teu pit es fon amb les roques. De sobte, ets escuma blanca, esponjosa; una infinitat de bombolles d’aire et configuren i et sents protegit.
Davant teu, hi ha una escala, amb deu esglaons. Et demanaré que els baixis a poc a poc, mentre comptes amb mi: Un; i que a cada esglaó facis una inspiració. Dos; aguantant uns segons l’aire abans d’exhalar-lo. Tres; concentrant-te en fer-ho tranquil·lament. Quatre, mentre deixes que la ment es relaxi. Cinc; sentint una pau interna i serenor. Sis; deixant escapar el malestar. Set; permetent que t’envaeixi una sensació de benestar. Vuit; mentre veus com el teu cos cada cop pesa més. Nou; i els músculs es relaxen. Deu; sentint cada cop més i més calma. Has arribat a baix, t’atures a contemplar la sala; la temperatura és agradable. A la paret del fons hi ha una pantalla gran i davant, al bell mig de l’habitació, una cadira. Hi pots seure. Un cop estiguis còmode alçaràs la vista i miraràs la pantalla. Veuràs que hi apareixes tu; et sorprens de veure’t tan petit. Tens concretament cinc anys. Ara vull que siguis tu qui construeixi l’escena. Els colors que hi brillen; els sons que s’escolten; els aromes que s’ensumen; el lloc i l’hora del dia; les persones que t’acompanyen.
Arribats a aquest punt, m’agradaria fer-te un regal. Vull que entris a l’escena. Pren-te el temps que necessitis per a fer-ho; no hi ha gens de pressa. Un cop a dins, avisa a l’infant, saluda’l i presenta’t. Segurament al principi no t’entendrà i creurà que es tracta d’un joc. Però ràpidament es reconeixerà en el teu rostre. Avui, tens l’oportunitat d’explicar-li, com serà la seva vida. Recorda que és un infant i que ho has de fer amb unes paraules que ell pugui entendre.
Un cop li hagis explicat, deixa, si el nen vol, que t’agraeixi com has viscut la seva vida i que t’expressi el que necessiti. Vull que miris per darrer cop al teu nen i t’acomiadis d’ell. Tot seguit, veuràs com la pantalla es converteix en un feix de llum que brilla davant teu. Et demanaré que agafis aquesta llum amb les mans i la comprimeixis fins que t’hi càpiga dins d’un puny. Agafaràs tot aquesta llum i energia, de les sensacions agradables que acabes d’experimentar i te la col·locaràs a una part del cos; la que tu vulguis, però que no sigui el cap. Per acabar, tornaràs a pujar les escales, comptant a la inversa, mentre vas connectant altre cop amb la realitat. Però abans, recorda, que quan et sentis perdut o sense ganes, sempre podràs recórrer a aquest lloc del cos, on trobaràs tota la força del teu company de viatge.