Natalia Mena

Fer exercicis de futurologia és quelcom molt habitual en èpoques de comicis. Tothom s’aventura a assenyalar tendències i a pronosticar quins poden ser els possibles resultats. La pregunta que em faig com a mera espectadora del proper plebiscit, el desenllaç del qual evidentment m’afectarà com a ciutadana resident del Principat que soc, tot i que no puc exercir el dret a vot, és si hi haurà sorpresa i veurem una modificació en l’arc parlamentari que reflecteixi que alguna cosa comença a transformar-se en aquest país, o se seguirà donant continuïtat a les polítiques conservadores per mantenir l’statu quo de les oligarquies de sempre. 

El que sí que sembla probable és que la proliferació de partits serà una realitat, així que almenys la campanya promet ser entretinguda. Si fem un repàs a les diferents candidatures presentades fins ara, tenim als liberals, amb el temperat i diplomàtic Josep Maria Cabanes, gat vell de la política andorrana. La seva figura gaudeix d’un cert respecte pels serveis prestats anteriorment, i ara busca cohesionar la seva agrupació per poder recuperar la confiança perduda de la població en aquests darrers anys. L’escissió que es va produir en el congrés extraordinari celebrat el passat mes de maig va desembocar en l’aparició d’Acció; la nova formació, liderada per Judith Pallarés, se situa més al centre-esquerra, apostant per una vessant progressista que defensa la despenalització de l’avortament i una gestió feta des de baix. D’altra banda, els que semblen haver entès que la unió fa la força són el Partit Socialdemòcrata, amb Pere López al capdavant, i Socialdemocràcia i Progrés d’Andorra, amb Jaume Bartomeu, el carismàtic excap de Govern que sempre s’ha mantingut actiu i connectat a la situació política del territori. Bartumeu ha aprés la lliçó i sap el que costa aconseguir representació en el Consell, segurament per això ambdós dirigents han avalat el pacte per concórrer junts en coalició a la propera cita electoral. Per si a algú li quedava algun dubte, Andorra Endavant, amb la seva fundadora, Carine Montaner, aspira a sacsejar l’establishment actual amb una energia arrasadora que li permeti assolir una posició prou forta per continuar sent la mosca emprenyadora de la qual s’han volgut desfer durant tota la legislatura, però que sembla que està disposada a donar molta guerra. No obstant això, el de la consellera no és l’únic cop d’efecte, ja que Cerni Escalé no s’ha volgut quedar enrere en la seva trajectòria política i ha donat el salt a l’àmbit nacional postulant-se com el candidat de Concòrdia. Aquesta organització desprèn alguns aires de modernitat, per exemple, la direcció estarà integrada per Olalla Losada i Cerni Cairat, copresidència que serà incompatible amb qualsevol càrrec electe o designació política, segons els seus estatuts. Els principals eixos d’aquest projecte són la conservació del patrimoni natural, la millora de la qualitat de vida mitjançant una reducció de la inflació del preu del lloguer i l’enfortiment del sentiment de comunitat al país. Més desdibuixat ha quedat Terceravia, que sense cap novetat manté un perfil baix a l’espera de la decisió de Josep Pintat, el qual encara no ha confirmat ni descartat si serà ell la persona que s’erigeixi com a presidenciable. 

En aquesta tessitura també s’hi ha trobat Xavier Espot, que finalment ha conclòs que optarà a la reelecció. En l’últim congrés de Demòcrates per Andorra, va comunicar la voluntat de tornar-se a presentar com a cap de llista, i es va marcar com a objectiu guanyar amb majoria absoluta, fet que serà bastant complicat tenint en compte el panorama d’adversaris que li han proliferat com a bolets i el desgast que suposa la governabilitat. Això últim és probable que li passi factura, ja que ha estat un mandat convuls ple de lleis polèmiques que no han acontentat la majoria, de fluixes i tèbies solucions als grans reptes que ha d’afrontar la nació, així com d’adversitats que li han donat pocs moments de pau o tranquil·litat. 

Arribats a aquest punt de la desena de potencials iniciatives que havien anunciat la intenció d’acudir a les eleccions, aquestes set estan preparades per arrencar a la cerca de vots quan es doni el tret de sortida, que en aquest microestat resulta un procediment molt curiós, ja que es fa d’una manera molt personalitzada, amb trucades i visites a les famílies per demanar el seu suport, a diferència dels grans mítings que es duen a terme en altres indrets; la petita dimensió d’aquesta societat i dels que tenen dret a vot fa possible aquesta proximitat. 

A més de les alternatives mencionades encara hi ha tres possibilitats més de les quals és gairebé segur que una fructifiqui: Enric Dolsa i el seu intent de fer una llista nacional, Alfons Clavera i el seu UP, i Eusebi Nomen amb Andorra Sobirana. És possible que els dos primers acabin fent una llista conjunta, i del tercer, a hores d’ara encara no se sap gaire. Haurem d’estar molt atents als darrers moviments per veure si finalment es formen aquests grups, perquè en cas que es presentessin podrien acabar sent nou o 10 els aspirants a cap de Govern. 

Així que no us podeu queixar, que per opcions no serà. Penseu bé quina és la papereta que triareu. Amb aquest ventall tan ampli serà tot un embolic saber a qui triar, i espera’t, que com tots obtinguin representació, la governabilitat serà molt divertida i el guirigall estarà servit. Tot i que quan parles amb els que saben i coneixen la vida política d’aquestes muntanyes aquests asseguren que la meitat no passarà.

Personalment, com a públic agafaré les crispetes i gaudiré de l’espectacle de suspens fins que el misteri es resolgui de forma sorprenent o no; per tant caldrà esperar per esbrinar si finalment el Principat aposta per un canvi real. Com a immigrant que es troba molt a gust, acollida i integrada dins aquestes fronteres, considero que seria bo que algun d’aquests partits portés en el seu programa la proposta valenta i atrevida de permetre votar els estrangers residents, demostrant maduresa democràtica no només de paraula, sinó de fets. En qualsevol cas, com a dona m’alegra observar que hi ha dues candidatures femenines que aporten una imatge d’avenç, i que denoten que encara que sigui molt lentament alguna cosa s’està modificant, i ens donen esperança per pensar que el tomb és possible. Però això ho decidiran els andorrans.