Putrefacció
Deia Aldo Ferrer, economista i polític, que «hi ha governs amb corrupció i hi ha governs corruptes en la seva essència. Aquests últims són els que roben als treballadors per a donar-ho als rics».
La corrupció sistèmica es defineix com l’ús generalitzat de les institucions públiques, fins i tot adoptant decisions polítiques, per tal de proporcionar beneficis a actors privats, reduint la qualitat i la quantitat dels serveis prestats. Així, es configuren patrons de conductes corruptes ascendents, que fan que el sistema depengui de la corrupció per a la seva pròpia supervivència. Amb aquest esquema, els nivells de corrupció s’instal·len entre oficials públics d’alt nivell, funcionaris, ministres o caps de govern, que prenen decisions sobre contractes o grans projectes amb finançament de diner públic. La corrupció s’estén com a norma tàcita i la impunitat protegeix a tota la institució corrupta.
Per combatre la corrupció quan es torna sistèmica, s’ha d’implantar un sistema analític global que abasti els diversos components i paràmetres de les polítiques públiques, els efectes econòmics sobre els ciutadans, els beneficis que acaben a les butxaques privades i l’impacte en l’estat del benestar de la societat afectada per aquesta xacra.
En societats amb corrupció sistèmica, si bé les normatives legals existeixen, no es compleixen. Els casos de corrupció són freqüents i, en general, queden impunes. En la corrupció sistèmica existeixen incentius perversos molt arrelats en la funció pública, on el sector privat, en comptes de combatre’ls, prefereix conviure amb ells perquè resulta més fàcil mantenir-los que canviar-los i els beneficis solen ser sucosos. Aquesta situació es dona tant en l’àmbit nacional com en el local.
La corrupció sistèmica és, molt sovint, 'sipaia': serveix als interessos forans abans que els del mateix país. Sol succeir en països subdesenvolupats, en els quals, en el marc d’operacions fraudulentes s’alienen actius a interessos estrangers.
Delimitat el marc objectiu, cal exposar, un cop més, algunes –només algunes– de les actuacions que s’han produït darrerament al nostre país per tal de donar resposta a la important pregunta que tancarà aquest article.
El sector privat prefereix conviure amb els incentius, perquè resulta més fàcil mantenir-los que canviar-los i els beneficis solen ser sucosos
Resumint, recordem «les incompatibilitats de Magallón», que «el ministre Jover s’oblida de declarar l’impost de societats», que «un enregistrament revela que un cap de Govern va cobrar comissions il·legals pel casino», que «un batlle, ara cap de Govern, va estar relacionat amb un afer de drogues i va sortir-ne net com una patena», també que «les acadèmies d’idiomes es querellen contra Govern per un presumpte delicte de tràfic d’influències», i que «el ministre de Sanitat dimiteix per problemes de salut que no li impedeixen passar a ser conseller de Grifols, l’empresa que serà denunciada a Estrasburg a causa del seu obscur projecte», o que «Govern oblida publicar que manté en nòmina a dos assessors de relació especial als que paga més de 12.000 euros mensuals, quan les seves feines ja estan buides de contingut (cobrar sense fotre brot), o encara més, que «un advocat cobra 30.000 euros mensuals de les arques públiques per portar l’acusació de Govern contra BPA», però que, a sobre, «Govern ha gastat ja més de dos milions de diners públics per fer d’acusació particular en aquest mateix afer BPA, quan això és feina de la fiscalia!», mentre «les factures impagades per part de Govern a proveïdors sumen ja més de 3 milions d’euros», o que «Govern adjudica, amb nocturnitat, l’heliport nacional a un consorci privat. Una decisió, presa el novembre passat, i mantinguda en secret fins que s’ha publicat l’edicte al BOPA. Una broma que posa una espasa de Damocles de 7,6 milions d’euros a sobre el cap dels contribuents», al mateix temps que el ministre d’Economia pressiona per tal de construir, ràpid, la infraestructura i «defensa la viabilitat del projecte fins i tot sense control duaner ni xifres econòmiques»! Heu llegit bé. Aquest és ministre d’Economia! Que, a sobre, diu sense rubor «hem actuat amb transparència», i això després de gairebé tres mesos d’ocultació de l’adjudicació! Afegeix que l’oposició fa ús polític de l’afer! És per pixar-se... També denunciar clamorosament que Govern es nega a facilitar la relació de beneficiaris dels ajuts atorgats per la pandèmia, informació que està obligat a fer pública, però que, a l’empara dels seus «pebrots», també oculta. Recordeu que els crèdits «tous» es nodreixen dels diners que els ciutadans paguen amb els seus impostos. Això recorda allò del salari d’en Costa i la inaudita xamba que té amb les adjudicacions públiques.
El 2020, el Consell d’Europa considerà insatisfactòria la lluita contra la corrupció a Andorra. El desembre del 2021, el punt IV de l’informe del Grup d’Estats Contra la Corrupció, el Greco, va recomanar que s’adoptés un sistema de declaració pública del patrimoni i dels interessos dels representants públics, cònjuge i família inclosos, amb dades quantitatives dels seus interessos financers i econòmics (ingressos, actius i elements significatius del passiu).
Res s’ha fet, i, a sobre, quan es demana, s’exigeix fins i tot, l’obligada transparència sobre les activitats i fonts d’ingressos dels representants públics, aquests carreguen contra el ciutadà amb accions judicials. Més «pebrots»!
Si no canviem el punt de vista sobre què és i què no és corrupció continuarem discutint sobre quin govern o quin funcionari roba més i no sobre les conseqüències que les polítiques econòmiques, decidides pels governants, tenen en la vida dels ciutadans del país.
L’articulista Juan Carlos Gaeta es demana «¿'Cómo puede ser que los menos capaces acaben siempre en poltronas para las que no sirven ni para limpiar'?». Malgrat que el Greco ho té molt clar, la pregunta final és: vosaltres penseu que la corrupció ha fet niu a les institucions del nostre país?