Natalia Mena

Vivim en una estructura social que s’ha adonat que el plaer és subjectiu i incontrolable, alhora que la repetició d’aquest no és gaire productiva. Per tant, amb la finalitat d’eliminar l’estigma negatiu del desig, aquest es presenta com un fet antropològic sinònim de progrés que implica una voluntat d’avançar, d’iniciativa o d’emprenedoria, deixant el goig com un element passiu. Mitjançant la seducció auditiva, visual i actualment a cop de logaritme és més fàcil persuadir a un individu per focalitzar el seu entusiasme i motivació cap als anhels, les il·lusions o les fantasies, deixant en un segon pla el delit d’assaborir realment cada vivència. És a dir, es podria afirmar que és més senzill i rendible marcar fonts de desitjos i crear necessitats que dominar o manipular la subjectivitat de la satisfacció. Aquest procés està provocant un gran desànim, que ha trobat un terreny abonat per créixer davant d’una societat que, tenint de tot, ja no s’ho passa com abans, perquè sempre vol més i millor per demostrar, per aparentar, per fanfarronejar, en definitiva per viure de cara a la galeria. De portes cap a fora tot resulta bonic, idíl·lic i fantàstic; de portes cap a dins tot són angoixes, depressions i falta d’autoestima. Només volem els altres perquè validin la nostra identitat de manera que en general es busca encaixar en un model estandarditzat, que normalment s’allunya força de les nostres circumstàncies reals, perquè a l’ordre mundial l’interessa impulsar-nos cap a personalitats rendibles, proactives i extravertides que s’anunciïn com a models d’èxit, encara que en moltes ocasions siguin un autèntic frau. Amb l’arribada de les tendències s’ha aconseguit unificar a tots els consumidors en un de sol. No importa l’edat, el sexe o la classe social, el fonamental és estar en la diana d’atenció del que es porta per no desentonar. 

Només volem els altres perquè validin la nostra identitat, de manera que en general es busca encaixar en un model estandaritzat

El capitalisme ens uniformitza i ens pressiona en aquesta direcció sotmetent-nos a la condemna de la impersonalitat. La tecnologia, i sobretot les xarxes socials, està contribuint enormement en aquest fenomen a causa que la seva accessibilitat ha democratitzat l’opinió. El seu nivell d’exposició és d’abast global i la seva connectivitat còmode, fàcil i ràpida. La vida, en comptes de gaudir-la, s’ha convertit en una competició per veure qui viatja més, qui treu la millor fotografia, qui té més seguidors, qui menja en els restaurants més exclusius –si aquests tenen alguna estrella Michelin ja ni t’explico–, qui porta les marques més selectes del mercat, qui està més compromès amb el medi ambient, i suma i segueix, tot un aparador de com fer el fantasma. Però darrere de tot aquest festival de disfresses, en el qual hi ha molts filtres i poca veritat, s’hi amaga una gran buidor, soledat i tristesa, perquè ens hem oblidat d’allò que s’ha de forjar el caràcter des del plànol de la consciència; hem invertit tots els esforços per buscar el benestar a l’exterior en comptes de a l’interior. No són els altres els qui ens han de fer feliços o validar-nos perquè ho siguem; som nosaltres mateixos els que ens hem de proporcionar-nos aquest plaer, que actualment hem substituït per desig de no se sap què.

Les exigències a les quals estem subjectes són cada vegada més altes, perquè estem obsessionats amb el rendiment, amb la productivitat, en un intent de treure el màxim profit de tot, fins al punt, fins i tot, de professionalitzar l’oci; és a dir, aquells moments d’esbarjo que només haurien de servir per divertir-se sense més, són utilitzats per monetitzar i obtenir un benefici, perquè sinó tenim la sensació de perdre el temps. Ens han ficat al cap que s’ha de generar, crear, construir i per descomptat obtenir rèdit de tota aquesta hiperactivitat, de manera que tot allò que forma part de la contemplació, l’observació, la placidesa o l’estar per estar sense més objectiu que el d’existir, vivint el moment, no forma part de l’ideari de la cultura de l’exhibicionisme obscè a la recerca de notorietat pública acompanyada d’una vigilància permesa, autoritzada i consentida que no sempre és positiva, ben al contrari, pot tenir conseqüències no volgudes que després són difícils de revertir. 

On ha quedat aquella dita de «que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra». La discreció ni està ni se l’espera, tothom s’ha llençat a buscar el seu minut de glòria, i la foguera de les vanitats no deixa de cremar ni d’expandir-se en un món on ser humil no es porta, això sí, s’exposa una falsa modèstia per dissimular l’egocentrisme gegantí i escandalós que circula i campa pel planeta d’una forma desmesurada i sense complexos.

Estic força convençuda que una gran part del patiment que té la gent avui dia és directament proporcional al seu grau de desconnexió amb la vivència social. Estem mediatitzant les relacions, fet que les debilita enormement fins a l’extrem que els vincles i afectes queden reduïts a una mera connexió o una pantalla. Ens hem convertit en esclaus d’aquesta sobreexposició, perquè com sol ser habitual en l’ésser humà, no som capaços de trobar l’equilibri entre el desig i el plaer, per la qual cosa en el present la balança està totalment inclinada cap a les aspiracions, les ambicions o les ànsies, deixant de banda degustar i glopejar cada instant com si fos l’últim.
Això ens fa molt rics de possessions i coses, però molt pobres d’esperit, perquè l’ànima s’alimenta veritablement d’emocions, d’estima i de sentiments compartits.