Més vots, més democràcia
Em fa especial il·lusió començar aquesta nova etapa com a col·laborador d’EL PERIÒDIC i molta més encara fer-ho parlant d’aquest tema quan tenim ja molt a prop les pròximes cites electorals. Gràcies a l’equip per la seva confiança en les meves línies, intentaré donar el millor de mi mateix i estar a l’altura dels meus companys.
Sé que és un tema incòmode, que la majoria del Governs ha anat evitant sobre la marxa, ja saben allò de «qui dies passa, anys empeny» i legislatures passen. El títol de l’article és meridianament clar i ho és en dos sentits interpretatius: el primer és una clara al·lusió a la participació electoral. Cal ser conscients que encara en el 2023 poder ficar una papereta en una urna és un privilegi, és un dret del qual els ciutadans d’alguns països del món encara no gaudeixen i, uns altres, que gaudeixen del dret, però el seu vot no és real, està retallat o condicionat a determinades opcions del sistema.
A més d’això, el vot és l’oportunitat de canviar les coses. És difícil moltes vegades, sí, però no és impossible, i per descomptat des del sofà de casa assegut és evident que no es canvien. Cal tenir en compte que l’abstenció que moltes vegades és interpretada com a símbol de desacord amb les opcions polítiques que es presenten, en realitat significa mandra d’anar a votar i implica afavorir a determinats partits que probablement no haguéssim votat exercint el nostre dret a vot.
El segon, i aquí ve el tema polèmic, és la importància d’incloure als ciutadans estrangers en el dret a vot. Aquest assumpte és una cosa que una part de la societat andorrana rebutja frontalment, per això crec que és molt important explicar la diferència entre el sufragi actiu i el sufragi passiu. El sufragi actiu és el dret al vot, mentre que el sufragi passiu és el dret a presentar-se com a candidat i ser votat. També és molt important explicar que en la resta de països del nostre entorn, inclosa la Unió Europea–aquest club al qual alguns semblen tenir molt d’interès per unir-se– existeix, entre d’ altres, el Tractat de Maastricht que en el seu article 8B obliga els Estats a adaptar la seva legislació nacional perquè els estrangers comunitaris puguin tenir dret al sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals, la qual cosa a Andorra seria l’equivalent a les eleccions comunals.
Ara bé, per algun motiu que desconec, sembla que als partits polítics pro UE se’ls ha oblidat explicar –com tantes altres coses– que amb l’acord d’associació i l’entrada a la Unió, un dels tractats que haurem d’acceptar serà el Tractat de Maastricht i per tant adaptar la nostra Constitució al fet que els ciutadans residents d’altres Estats membres puguin votar, com a mínim, en les eleccions comunals.
Llavors, amb aquest assumpte sobre la taula, per què ens continuem volent quedar ancorats en el passat i no enfrontar la realitat?
La democràcia implica que el poble pugui votar. Què hi ha de dolent en què un estranger resident pugui votar en les eleccions comunals? Absolutament res. Encara que a vegades això s’oblida, els estrangers, que moltes vegades porten vivint aquí dècades, tenen dret a poder implicar-se en la política del país. Puc estar d’acord que per a postular-se a un càrrec públic es continuï conservant l’obligació de tenir la nacionalitat andorrana, però què hi ha de dolent en què un ciutadà d’una parròquia pugui participar de l’elecció del partit polític que regularà coses com l’embelliment de l’espai públic pel qual passa cada dia, que promourà el comerç local en què usualment fa les seves compres, que organitzarà els esdeveniments locals i que gestionarà el dia a dia de la majoria dels serveis necessaris per al benestar de la comunitat resident en el seu territori?
De fet, aquesta és una realitat que ja ocorre, com a exemples més pròxims a Espanya o França i quins problemes sobre aquest tema han tingut amb això? Absolutament cap. Més aviat al contrari, el fet que el resident estranger pugui votar, implica que es vinculi a la comunitat, al país, a la seva cultura, a les seves tradicions i també a la seva política, la qual cosa en conseqüència resultaria que molts més estrangers optarien per sol·licitar la nacionalitat andorrana en lloc de mantenir-se com a eterns residents perquè no confien o no se senten identificats amb Andorra.
Però podem anar més enllà. Quin problema hi hauria en què en un país tan petit poguessin votar també a les eleccions nacionals? Sincerament, només veig avantatges. Però això, suposo, ja és demanar massa. Anem a poc a poc si volen, però anem, perquè el moviment es demostra caminant.
En conclusió, el que obtenim és qualitat en el nostre sistema democràtic, primer per la participació col·lectiva i la integració comunitària i segon perquè començarem a tenir vots més objectius, és a dir, vots que s’emeten fruit de l’anàlisi d’un candidat, d’un partit o d’un programa electoral, desapareixent part dels vots que només s’emeten buscant favors, per amiguisme o fins i tot per rivalitats entre famílies generades dècades enrere. Començarem a votar projectes a més a més de persones. Començarem a preparar-nos pel que molt probablement haurem d’acceptar en forma d’imposició en un futur no gaire llunyà. Començarem a ser una societat que s’avanci a les pressions internacionals. Començarem a ser un país del qual ens podem més orgullosos. Començarem a ser demòcrates de veritat.